Hi ha notícies que un preferiria no llegir mai, però també n’hi ha d’aquelles que obliguen a revisar un vell axioma: l’ésser humà sempre pot caure un poc més avall. La història que arriba ara des d’Itàlia en vol fer mèrits. Mentre Sarajevo corria entre les bales per sobreviure, hi havia qui, des de la comoditat d’un iot o d’un hotel de cinc estrelles, pagava per anar a matar civils com qui reserva un cap de setmana rural. Turisme d’aventura, li’n diuen. A Roma tenien el circ; nosaltres, pel que es veu, tenim els safaris humans. La fiscalia de Milà investiga si milionaris russos, nord-americans, europeus —i també espanyols— pagaven entre vuitanta mil i cent mil euros per un cap de setmana de franctirador. Més si la peça era un xiquet. Ho escric i em costa mantenir les mans quietes damunt del teclat. N’hi ha que necessiten fer ioga, d’altres jugar al pàdel, jo jugue a tennis i dine; i després hi ha aquests que necessitaven un cadàver per sentir-se vius. Encara no sabem els noms. Sempre costa que els noms grossos apareguen quan la sang ja és antiga i els morts formen part de l’estadística.
No sé si Hannah Arendt va preveure una cosa així quan escrivia sobre la banalitat del mal, aquell funcionari gris que mata perquè “toca”. Açò és una altra cosa. Açò és el mal amb Mastercard Gold: el turista global que assassina per diversió. Una versió VIP del circ romà, però sense lleons —ací la fera són ells. I la resta? Espectadors, com sempre. Perquè si a l’antiga Roma la gent es ficava garum a la boca mentre els gladiadors s’esventraven, a la Sarajevo dels noranta Europa mirava el setge des del sofà, confiada que el foc del veí no travessaria la mitgera.
Spoiler: la història sempre acaba travessant totes les mitgeres.
L’eco ve de lluny. A La Ilíada, Aquil·les “lligà el cadàver d’Hèctor al darrere del carro, deixant caure el cap a terra, i l’arrossegà davant la muralla”. En Les Troianes d’Eurípides, Andròmaca plora: “Ai, fill meu! Els grecs t’han condemnat a caure de les muralles, perquè no cresques i sigues un altre Hèctor.” En La colònia penitenciària, Kafka descriu “la màquina que escriu la sentència sobre el cos del condemnat fins que aquest mor.” I Montaigne, en temps de les guerres civils franceses, advertia: “Guerra monstruosa! Les altres llancen lluny els seus efectes; aquesta contra si mateixa es devora i es destrossa.” La literatura i la filosofia ja ho havien avisat: quan la vida humana perd el seu valor moral i adquireix preu, l’horror deixa de ser un accident per convertir-se en rutina.
Gaza ho va confirmar amb aquells turistes que pagaven vuit-cents dòlars per contemplar explosions, com qui compra entrades per a un concert. I ara Ezio Gavazzeni diu que, durant el setge de Sarajevo (1992–1996) també hi va haver caceres humanes. Tot encaixa massa bé, com si el món haguera decidit que l’horror, per tal que no resulte avorrit, ha de vindre amb component audiovisual. Els drons maten a distància i els vídeos corren per la xarxa com si foren tràilers d’una sèrie. El dolor alié com a entreteniment; la mort, un producte premium.
Ara bé, convé deixar-ho clar: fins al moment no existeixen vídeos verificats que mostren directament aquests “safaris humans”. El que circula per les xarxes són imatges de guerra —bombardejos, franctiradors, drons— que es consumeixen com a espectacle morbós, i reportatges periodístics que recullen testimonis i investigacions judicials. Però cap gravació ha estat confirmada com a prova d’aquestes pràctiques. És important remarcar-ho: parlem d’investigacions en curs, de denúncies i de sospites, no de material audiovisual contrastat. El que sí que és real és el consum massiu de vídeos de guerra, que reforça la metàfora que la violència s’ha convertit en entreteniment global. Però el problema de debò no és només que alguns pagaren per disparar a un civil indefens. El problema és la multitud que mira, que mira i després passa al següent vídeo. Nosaltres. Aquells que, com els romans al circ, necessitem una dosi d’adrenalina aliena per recordar que encara som humans. Sarajevo va ser un pròleg, no una excepció. I el món, ja ho veiem, no ha fet més que perfeccionar la posada en escena.
La lliçó amarga és aquesta: no cal un rifle ni una posició elevada per participar en la barbàrie. N’hi ha prou amb mirar i no escandalitzar-se massa. Amb deixar que la pantalla ens eduque en la indiferència. I després, això sí, tancar el mòbil, preparar el sopar i fer com si tot això passara en un altre planeta, molt lluny d’on som. Però no. Passa ací, al nostre temps, a la mateixa Europa que presumeix de valors. Potser al final la diferència entre Roma i nosaltres és que, mentre ells tenien el circ al fons de la ciutat, nosaltres el portem a la butxaca.
Sempre disponible. Sempre actualitzat. Sempre disposat a recordar-nos que l’ésser humà, ai, sempre pot caure un poc més avall.
