No totes les absències són definitives, ni tot el silenci és oblit. Mónica Oltra n’és la prova. Quatre anys després d’aquell juny del 2022, quan va dimitir arran d’una causa que encara avui divideix criteris —amb una Fiscalia que no hi veu delicte i una Audiència que opta per obrir judici oral—, el seu nom torna a ressonar amb força. Aquest dissabte, al VII Congrés d’Iniciativa–Compromís a València, ha fet el pas: serà la candidata de la coalició a l’alcaldia de la ciutat de cara a les municipals del 2027. El moment és significatiu. Alberto Ibáñez, diputat al Congrés i portaveu de la formació, ja havia deixat entreveure que Oltra ocuparia un lloc rellevant a les llistes, “com a referent”. I no és una aposta menor: València és la plaça central del País Valencià, la que pot impulsar o frenar qualsevol aspiració autonòmica. Recuperar l’Ajuntament —ara en mans de María José Catalá, del Partit Popular, amb el suport de Vox— no seria només un símbol; podria reordenar l’escenari polític de cara a les pròximes eleccions a les Corts Valencianes i donar aire renovat a Compromís.
El retorn d’Oltra, però, no és només un moviment personal. És també una metàfora col·lectiva i una oportunitat estratègica. La seua figura podria intentar reagrupar tots els partits a l’esquerra del Partit Socialista Obrer Espanyol i sectors valencianistes independents en una candidatura municipal ampla. Un espai que el 2023 va arribar fragmentat i que va perdre vots útils en el camí. Quina esquerra queda després d’aquella etapa d’entusiasme i govern compartit que va posar fi al zaplanisme? Què s’ha après? El perfil transversal d’Oltra podria actuar com a pont, retornant accent progressista i valencià a un front comú capaç de disputar la centralitat política de la ciutat.
Però, precisament per això, cal algú que torne a mirar la gent als ulls, com diu Ibáñez, “sense fer teatre”. La política —la que val la pena— no és un relat, sinó tocar terra. I Oltra coneix bé aquest terreny: va pagar un preu alt per haver fet bandera de la transparència i per haver desafiat narratives dominants. Ara, liderant a València, haurà d’afrontar no només la desconfiança dels adversaris, sinó també la cautela dels propis, en una ciutat que pot obrir o tancar portes autonòmiques.
No vivim temps d’eufòries fàcils. Però tampoc són temps per deixar que siguen altres els qui posen les paraules. Per això, el retorn d’Oltra diu tant com pregunta: què volem reconstruir a València; a qui volem tornar a escoltar; quina veu pot fer-nos creure —encara que siga una mica— en la política com a ofici de servei i no de supervivència. Potser, com diu un vell refrany, “tornar és una manera de començar”. I si Oltra aconsegueix convertir el seu repte en un espai d’unitat per a l’esquerra, potser encara hi haurà una escletxa per a aquella esperança tímida que mai no s’ha apagat del tot. Potser.
