Un proposà que rebérem els tricornis amb aplaudiments i no li va replicar ningú. Fins que la meua amiga Isabel Magem va dir que ella no els aplaudiria ni que la mataren. De seguida se li van adherir moltíssims santperencs.
Jo sabia que, si venien a segrestar les urnes i dissoldre la concentració, li pegarien a l’alcalde. Indubtablement. Sense retop. Vaig decidir que li faria d’escut humà encara que em tocara el rebre. Que em mora ara mateix si mentisc: no tenia gens de por. M’amargarien a base de bé, ja ho sé, però les entomaria amb la cara ben alta. Sé que les porres fan molt de mal perquè en tinc una en casa i de tard en tard em pegue algun colpet per comprovar la seua consistència maligna. Així i tot no tenia gens de por, ho torne a dir. Tal volta quan els tindria davant em desmaiaria o em moriria de l’esglai, però minuts abans de la seua irrupció violenta no m’havien provocat ni taquicàrdia tan sols.
Finalment no hi aplegaren. Havia sigut tot una falsa alarma.
Vam dinar al restaurant de Fussimanya amb Lola i Jaume i després els vam acompanyar a votar. La meua cosina em va permetre que jo sostinguera també la seua papereta quan la diposità a l’urna. M’imagine que vaig votar Sí, però no ho vaig comprovar, per tant no ho sé del cert. Quins collons si vaig votar No!!!
Els governants de l’estat espanyol s’havien donat a conèixer en tot el món pel seu salvatgisme, pel seu feixisme. Les forces d’ordre públic, enviades expressament a Catalunya per impedir el Referèndum, apallissaren sense cap mirament homes, dones, xics, xiques, ancians, ancianes… Quina gesta! ¡A por ellos! Valents!
A mitjan vesprada ens en vam anar a Barcelona i recollírem Marc. Al seu institut no hi havia hagut càrregues policials, afortunadament.
En ruta cap a casa sentíem les notícies per la ràdio. En una emissora Joan Puigcercós comentava les incidències del dia. Vaig recordar quan vingué a Cullera feia 10 anys per donar suport a la nostra candidatura municipal.
La victòria del Sí va ser aclaparant: més del 90%. Quinze dies més tard es va proclamar la independència al Parlament. Sis segons més tard Puigdemont la va ajornar indefinidament. Ja havíem begut oli.
Si ma tia tinguera testicles no seria ma tia, sinó el meu oncle. Què hauria passat, doncs, si el Molt Honorable President no haguera deixat la independència en suspens? No ho sabrem mai de ciència certa.
El que sí que sabem és que el poble no va fallar. També és de veres que els qui sí que van fallar tenien molt a perdre i a més a més immediatament. Puc resumir-ho amb una sola paraula: presó. Penes de 10, 20, 30 anys de privació de llibertat i del contacte amb els seus. També hi hauria hagut empresonaments de ciutadans anònims. I ferits. I morts.
Potser el món hauria reaccionat. Segurament, no.
Potser la revolta hauria sigut tan gran que no l’hauria poguda parar res ni ningú.
Potser, potser, potser.
Si ma tia tinguera testicles…
L’esperit català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors. Francesc Pujols
