Per tornar de Sant Pere a Fussimanya passàrem per Torelló i es veia molta animació pels carrers. Els semblants eren d’alegria.
Després de dinar i de descansar un poc vam moure tots quatre –Lola, Jaume, la meua dona i jo- cap a Sant Hilari Sacalm, on vivia la filla d’ells amb el marit, regidor d’Esquerra Republicana –a hores d’ara, alcalde-, i els tres fills del matrimoni.
Vam fer un volt pel poble i a la fi férem cap a les escoles, on regnava un ambient de Festa Major.
Primerament cantaren unes noies molt entonades i enrotllades, després hi havia prevista una costellada popular per a sopar i en acabant hi hauria ball tota la nit fins que hi arribara l’urna, que seria rebuda amb tots els honors. Nosaltres ens en vam tornar a sopar a Fussimanya. L’edat no perdona.
El dia 1 desdejunàrem amenitzats televisivament amb la brutalitat de les càrregues policials, i això que no s’havia començat encara a votar.
La dona i jo no podíem parar quiets en casa i ens en vam anar a Folgueroles. El col·legi electoral era tancat, però l’urna ja era a dins. Nosaltres ens acostàrem a la porta amb la intenció manifesta d’entrar-hi i algú, sense prohibir-nos-ho explícitament, ens va dir:
-Vosaltres no sou d’aquí.
-Som valencians! –els vam aclarir farcits d’orgull i, talment talismà, se’ns van obrir totes les portes.
Hi entràrem, ens vam fer fotos amb l’urna i tot seguit les penjàrem a Facebook.
A fora hi havia sobretot joves i un mastí del Pirineu impressionant. Si ací ve la guàrdia civil aquesta bèstia se’ls menjarà, vaig pensar. Els joves que eren amb ell no crec que mossegaren, però ben cert que no tenien pinta de deixar-se estomacar impunement.
A 50 metres de distància un binomi de Mossos mirava per on queien. Em feien patir. ¿El major Trapero devia haver disposat que se’ls preparara una bossa de pícnic per passar la diada o confiaven en l’hospitalitat dels folguerolencs? Un malviure tot plegat.
De Folgueroles ens en vam anar a Sant Pere de Torelló. Davant la porta del col·legi hi havia congregada una gran multitud. Uns metres enllà, en un perdut, uns joves preparaven botifarres per esmorzar. Vam bambar una estona entre un lloc i un altre.
Hi havia també un binomi de Mossos. A diferència dels de Folgueroles, que feien cara de no ser-hi, aquests no podien dissimular el malestar que sentien. Vaig tenir un pressentiment: què t’hi jugues que deuen saber que aquest poble serà atacat pels de la porra i per això fan cara de preocupació? No vaig tenir prou alè per preguntar-los-ho.
Encara no havien començat les votacions, però la dona i jo ens havíem cansat de voltar per allí fora i vam decidir entrar al col·legi. Aleshores arribàrem a la porta, vaig dir un salconduit infal·lible i ens van franquejar l’entrada amb tots els honors:
-Soc l’oncle de l’alcalde. Ens espera.
Hi entràrem i vam trobar Jordi en la sala de votacions. Ens vam fer fotos amb ell i amb l’urna i tornàrem a nodrir Facebook.
Ja se sabia que havien proclamat cens universal i que qualsevol ciutadà de Catalunya en l’edat reglamentària podia votar en el col·legi electoral que li convinguera.
Em vaig convertir en assistent del meu nebot i, arrossegant-lo en la cadira de rodes, vam eixir a fora per anunciar l’inici imminent de les votades. Hi havia tanta gent congregada que, si no hi era tot el poble, molt pocs veïns en faltaven.
Tot d’una va prendre cos el rumor que un gran nombre de guàrdies civils estaven venint per atonyinar-nos. Algú fins i tot va dir que ja eren a l’entrada del poble.
El meu nebot va demanar calma…
