Divendres, 29 de setembre de 2017, la família al complet ens desplaçàrem al Principat per viure en directe el Referèndum i que no ens ho hagueren de contar. Ja havíem anat a la consulta del 9 de novembre de 2014. Aquella vegada arribàrem només fins a Alcanar i Ulldecona. A tots dos pobles trobàrem amics i coneguts, tant catalans que hi participaven activament, com valencians com nosaltres que s’hi havien desplaçat per ser-ne testimonis i solidaritzar-se’n.
En el viatge d’ara Marc es quedà a Barcelona. Dormiria dues nits en un institut que el dia 1, diumenge, havia de ser col·legi electoral. Ell i les altres persones que hi pernoctarien evitarien que el tancaren i barraren i així podria ser seu electoral.
La dona i jo continuàrem fins a Fussimanya –Osona-, on els meus cosins Lola i Jaume ens hostatjarien aquells dies. Els vam trobar molt optimistes. Jo em pensava que estarien preocupats, però no.
Dissabte, després de desdejunar, la dona i jo ens en vam anar a Sant Pere de Torelló. Al pati de l’escola hi havia la meua cosina Maria amb les filles i els nets. Es van alegrar molt de veure’ns i nosaltres de veure-les a elles també.
Val a dir que l’escola era plena com un ou, tant de xiquets com de pares i iaios.
Per a mi era un honor i un gran goig comprovar que tota la família defensava una causa tan justa. A propòsit, recorde un programa de l’Intermedio en què la presentadora Sandra Sabatés, catalana, tingué el morro de dir que a Catalunya es viuria un Nadal tenebrós a causa de les ferides que el Procés causava a les famílies. Els qui eren a favor i els contraris a la independència havien esdevingut enemics irreconciliables i així era impossible dinar i sopar amb pau. Ho contava com si s’haguera produït una atroç guerra civil al si de les famílies.
En sentir-la vaig pensar: quina llàstima no tenir jo un cunyat de Ciudadanos, posem per cas. Amb la meua traïdoria innata i unes copes de més, en l’hora feliç de la naixença del Jesuset l’enviaria a Urgències, per dir-ho suaument. I no serà així, maleït siga tot. Tinc una família refotudament separatista i només discutim de gastronomia i de política internacional, amb la qual cosa no arriba mai la sang al riu. Al Pare Noël demanaré que, arran de la pròxima tongada de divorcis i de futurs aparellaments, ens entren un o dos exemplars de Vox o del PSC: un Iceta dansaire i una Llanos insultadora. Açò serà la glòria.
Vaig preguntar a la meua neboda Jordina on tenia el marit i em va dir que era a casa. Havia passat molt mala nit i s’estava reservant per a la vesprada i per a la llarga jornada de l’endemà.
-Aneu a veure’l, se n’alegrarà.
Això vam fer. Jordi estava realment atropellat. Feia uns mesos havia anat la família a Islàndia de vacances, un dia es van embarcar en una nau turística per veure balenes de prop i tingueren un percaç amb un descendent de Moby Dick. La filla menuda va estar a punt de patir un accident i ell, per evitar-ho, acabà fent-se mal. Es va fracturar totes dues cames. Ja li les havien operades un parell de vegades i ara era només qüestió de temps que en recobrara el funcionament correcte. De moment es desplaçava amb cadira de rodes.
Vam parlar de política, evidentment. Abans d’anar-nos-en li vaig fer la mare de les preguntes:
-Què fareu? De què parlareu quan el Procés s’acabe?
Eren tants anys dedicant-li les 24 hores del dia que, tant si aconseguien l’objectiu com si no, els sobrevindria un buit existencial tan gran que potser necessitarien ajuda psicològica fins i tot. Me n’he passat. Construir un Estat que funcione, amb policia democràtica i funcionaris que treballen, per posar dos exemples només, no és qualsevol cosa. Com evitar que en aquest nou estat no tornen a manar els mateixos que en el vell als cinc anys d’haver-lo constituït, també per dir alguna cosa.
Jordi havia sigut un dels primers impulsors de l’Associació de Municipis per la Independència. Que tot fora per a bé.
