No cal tenir estudis d’economia per saber que la marca Espanya se sustenta gràcies al que succionen als Països Catalans i a Euskadi.
Em plau fer un incís de ciència ficció, passeu-me el mot.
Imagineu-vos per un moment un estat espanyol sense les mamelles catalanes on amorrar-se. No se sostindria. Caldria fer tants ajustaments que seria quasi com refundar-lo.
Acceptem, doncs, el supòsit que Catalunya s’independitze més prompte que tard. La hisenda espanyola patirà un daltabaix còsmic. Llavors els regidors de la cosa pública obraran com és habitual: espremeran més els contribuents. Tot i així no en tindran mai prou i la bossa de pobresa s’eixamplarà considerablement.
Davant un panorama tan desolador, els espanyols –entre els quals dissortadament em compte- ens haurem d’adaptar i sobreviure com siga: cenyint-nos al màxim la corretja, emigrant a països més rics o dotant-nos d’uns polítics que no estiguen al servei del gran capital. I sobretot que tinguen prou coratge per enfrontar-se a l’ogre.
Vet ací un llistat de les actuacions més urgents a escometre, a escometre peremptòriament si no volem prendre mal de debò. Supressió del Senat, de les Diputacions i de tots els Ministeris que tenen transferides les funcions als governs autònoms. Ací s’hauria d’afegir l’eliminació dels sous vitalicis dels ministres, presidents, etcètera.
Quant a l’Església Catòlica, se li hauria de facilitar al màxim el vot de pobresa. Açò vol dir que no es pagarà de l’erari públic cap jornal als capellans i que l’entitat haurà de tributar pels seus béns, els quals no podrà aixoplugar sota el paraigua de cap falsa ONG.
Serà imprescindible prescindir de la Monarquia, benifet que suposaria un estalvi diari de 100.000 euros.
S’hauria de reduir l’exèrcit al màxim i facilitar als membres excedents l’ingrés als bombers, protecció civil o els diferents cossos policials. Per descomptat, no es comprarà mai més armament de guerra.
Molts deveu pensar que envole coloms. El pensament és lliure si més no. Espanya, tant si Catalunya continua formant-ne part com si se n’allibera, comença a ser inviable si no s’aplica una política com la que he apuntat. Tenim una classe altíssima que posseeix més del 90% de la riquesa, una classe mitjana cada volta més reduïda i amb menys poder adquisitiu i una classe baixa creixent a un ritme vertiginós. La situació ideal per a l’esclat violent, el caos, la tronada perfecta.
