He participat en uns quants 11 de Setembre i en uns altres actes de masses en què es reclamava la independència de Catalunya. Puc dir, sense exagerar gaire, que a nets i disciplinats no els guanya ningú, als catalans. A avorrits, tal volta tampoc, o és una falsa percepció meua. Al País Valencià les manifestacions «identitàries» són molt més divertides. I originals. Trobe que haurem d’ajudar els nostre germans del nord a millorar l’aspecte lúdic de les seues mogudes, tan espectaculars per una altra banda.
L’11 de setembre de 2013 vaig participar en la Via Catalana, increïble cadena humana que va unir el Pertús amb Vinaròs.
La meua dona, la seua germana gran i jo arribàrem al terme d’Alcanar i poguérem aparcar al costat mateix de la carretera. En eixir del cotxe vaig advertir que la gent del voltant ens mirava amb suspicàcia, amb desconfiança. Aquestes mirades no milloraren ni quan la meua dona va desplegar la senyera independentista amb fons blau i jo la meua de triangle groc i estel roig. Contrariat, vaig manifestar a les persones que tenia més a la vora:
-Quan serem independents, tots dureu un cotxe millor que el meu.
La sentència no donà resultat i vaig optar per callar a fi de no enterbolir més l’ambient.
Un minut més tard se’m va ocórrer obrir les quatre portes del cotxe i posar a tot volum un compacte de Moros i Cristians.
En tota la meua vida no dec haver desfilat ni cinc vegades, però aquella vesprada em vaig fer avant. La dona i la cunyada representaren que eren una filada i jo em vaig concedir el títol de capità. Al compàs de Ximo i de Paquito el Xocolatero s’hi integraren participants de la Via i, quan hi vaig descobrir l’individu adequat, li vaig traspassar la vara de comandament i el càrrec. Era un exemplar humà de 150 quilos en canal que tenia encara menys traça que jo, però que va complir la comesa amb gran joia i lliurament. «Ací mane jo!»
L’helicòpter de TV3 ens va gravar.
«Si hi ha pocs morts, no passarà res. Si n’hi ha molts, potser s’aconseguirà la independència». Paraules de Bezsonoff el Savi.
El meu fill mantenia feia dies que, si Catalunya s’independitzava, els feixistes de la resta dels Països Catalans es dedicarien a apallissar-nos ferotgement tant de nit com a plena llum del dia. Seria el nou esport nacional.
El meu amic Eugeni, escriptor, periodista i professor de futurs periodistes, era més optimista. Tenia una imatge molt potent al cap: tots els barcelonins eren tancats dins de casa i l’exèrcit espanyol, amb els tancs com a punta de llança, patrullaven pels carrers de la capital de Catalunya. Les televisions ho retransmetien en directe a tot el món i milers i milers de turistes passejaven entre els monstres de guerra i s’hi feien fotos. Tothom seria testimoni de la barrabassada.
Josep, d’Ulldecona, feia tres anys que explicava a diari, poble per poble, els avantatges de la independència i la manera d’aconseguir-la llei a llei.
Jo havia fet la mili i sabia com reaccionarien els militars arribada l’hora. Jo sabia que l’Església i el gran capital no són partidaris dels sobresalts, no admeten sobresalts. Jo sé, perquè l’he patit d’ençà que vaig nàixer, que tenim enfront el nacionalisme més irracional, sanguinari, cavernícola, supremacista i feixista del món. I per si tot això no fora prou, el problema està en la pela.
