Després de l’àmplia victòria electoral del 2015, en què Compromís va estar a no res de superar en vots el PSPV-PSOE, hi va haver un parell d’interpretacions errònies sobre el triomf, que ens han portat a tindre un govern ultra de dretes que no sabem quant durarà. Pense que ara és el moment de frenar, convocar la militància, parlar amb ella, escoltar-la i començar a treballar per a fer de Compromís la coalició hegemònica del valencianisme per així oferir una alternativa política i social a l’espanyolisme madrileny, actualment hegemònic.
La primera interpretació que feren alguns «experts» en estratègia política a ca Compromís fou que la victòria es devia a l’efecte 15M i, per tant, Compromís creixia més per ser d’esquerres que per ser nacionalista. Esta interpretació va forçar dos aliances seguides amb Podemos primer i Podemos i Esquerra Unida després, que si bé aconseguiren un bon grapat de diputats, numèricament, no suposaren la suma de les parts. Cal recordar que la militància de Compromís no volia estes aliances.
La segona interpretació, que deriva de la primera, és que com els nous votants no eren nacionalistes calia aparcar el nacionalisme i començar a fer política per a les persones i demostrar que Compromís sabia gestionar igual o millor que la dreta. Segons els «experts», fent açò es fidelitzaria el nou elector i s’ampliaria la base. Curiosament en les eleccions de 2019 i de 2023, eixa part d’eixe electorat no els va votar i els nacionalistes o votaren amb la pinça al nas o es quedaren a casa decebuts.
Si mirem el programa electoral de Compromís del 2015, hi podem trobar coses prou nacionalistes com la immersió lingüística, la transferència de competències o la demanda d’un concert econòmic. Els valencians d’esquerres, quan anaren a votar, es van trobar tres paperetes i si escolliren la de Compromís i no la del PSPV o Podemos, va ser perquè la força era d’obediència valenciana i Mónica Oltra feia un discurs centrat al País Valencià. Eixos votants sabien perfectament el que estava escrit al programa i d’on venia Compromís i, així i tot, el votaren. El contingut nacionalista no era un problema. Encara més, eixe contingut va atraure gent de dretes.
En una enquesta, publicada fa poc, es preguntava pel sentiment valencià: un 2,1% deia que era únicament valencià, un 6,7% que era més valencià que espanyol i un 60,9% tant valencià com espanyol. En la mateixa enquesta Compromís era el segon partit que millor defenia els interessos dels valencians, el primer dins l’esquerra. On molts valencianistes veiem un camp de creixement dins l’esquerra i part de la dreta, pel qual encara podem lluitar, els «experts» de Compromís veuen una derrota clara i, per tant, un tema al qual no cal destinar cap esforç. És curiós, perquè el temps ens ha demostrat que lluitar pels drets de les dones i els LGTBI sí que ha permés que estes lluites ara siguen hegemòniques socialment quan en un principi eren minoritàries.
Moure valencians del sentiment igualitari valencià-espanyol al sentiment valencià únic, és un procés que s’aconsegueix exercint valencianisme, centrant el debat polític en el País Valencià i denunciant la política colonial d’Espanya al nostre país. Si es fa tot açò, a poc a poc, el sentiment valencià serà majoritari i qui arribe per a defendre els interessos d’eixos valencians és qui prendrà el poder polític. L’espanyolisme fa dècades que fa el camí contrari, incrementant el sentiment espanyol entre els valencians, i ho fa construint un relat des dels seus mitjans. D’este procés, Compromís n’és una víctima, perquè l’espanyolisme polític és transversal i, per tant, es fa des de l’esquerra madrilenya també.
Així i tot, des de maig de 2023, Compromís ha jugat al tacticisme i ha posposat tota mena de debat per a després de les eleccions europees. Ara mateix el vaixell viatja a la deriva i a la voluntat dels seus «experts» alienats. I mentre Mazón va a Catalunya a parlar valencià, a dir que llig el Camacuc, a defendre el corredor mediterrani, a demanar un millor finançament i a fer-se fotos i vídeos, per a enfortir així el seu relat de líder amb trellat de la dreta valenciana del PP, Compromís amb tots els seus càrrecs i assessors només parlen d’Ayuso i dels afers madrilenys a través de titulars i notícies de periòdics madrilenys com eldiario.es d’Escolar. Com si demostrar que Ayuso és corrupta ajudarà a guanyar unes eleccions al Mazón del 2027.
Per altra banda, Compromís vol passar de coalició a partit i el vell Bloc Nacionalista Valencià ha decidit convertir-se en la Iniciativa del Poble Valencià dels Mollà d’Elx per així prendre el control de tot. És a dir, renunciar a la fórmula de coalició basada en la convivència del nacionalisme valencià amb l’ecosocialisme valencià, per a quedar-se en ecosocialisme de postureig. Si se li lleva la singularitat valenciana a un partit d’esquerres i ecologista, què farà que un votant valencià els vote tenint a disposició altres opcions iguals i probablement més mediàtiques?
Estem a prop de concloure el primer any del govern ultra del satànic. El PP s’està enfortint a l’espera d’absorbir un Vox totalment desbocat. El PSPV-PSOE està esperant que el perrosanxisme li oferisca una altra onada en la qual cavalcar. Compromís, l’única esperança valencianista amb representació, viatja sense rumb ni trellat. Plorar pel que no s’ha fet en els últims 8 anys de poc serveix. Mobilitzar a qui es va desmobilitzar és molt complicat. Tot projecte curtterminista d’estabilitzar càrrecs i assessors és inútil. Cal construir un projecte amb l’objectiu irrenunciable de fer hegemònic socialment i políticament el valencianisme. Com diu el títol del llibre de Ricard Chulià, cal una eixida d’emergència. Cal reaccionar, com més prompte millor.
