No se senten molts elogis d’allò que, en absència d’un mot més acurat, podem anomenar societat civil valenciana. Tanmateix, tot i els intents de bandejar-la, de frenar-la, de silenciar-la, de tant en tant es mobilitza, amb resultats notables. Faríem bé de no menystenir-la, si volem capir la realitat del país. Aquesta legislatura, de fet, ha donat mostres d’una vitalitat sorprenent. Anem, però, a pams.
El 28 de maig de 2023, liderat pel jurista (no advocat, com escrivia en xarxes. No diu veritats ni per equivocació) Carlos Mazón, el PP treia el 35,30% dels vots vàlids emesos, la qual cosa li suposava quaranta escons en Les Corts. Amb els tretze més de Vox tenia prou per a esdevenir president de la Generalitat.
Després de només dues legislatures, els governs del Botànic perdien el suport ciutadà suficient i Ximo Puig es quedava sense la majoria d’assessors que potser no li havien aconsellat massa bé. El temps de majories absolutes del PSOE eren coses d’un passat llunyà que no tornaran (o que tardaran molt a fer-ho) i desgastar Compromís, el soci preferent, contribuí a passar a l’oposició.
Per primera vegada a casa nostra, sense gaire dificultat, es produí un acord entre la dreta i l’extrema dreta, per a formar govern. Molts temíem un nou cicle llarg de la dreta al capdavant de les institucions d’autogovern. El darrer havia sigut ni més ni menys que de vint anys, cinc legislatures consecutives, de 1995 a 2015. El període de govern de Joan Lerma, el més llarg de l’esquerra (ja m’enteneu), es limità a tres legislatures. Una cosa és la majoria parlamentària, més o menys volàtil, i una altra, de diferent, l’hegemonia.
El 1995 els partits de la dreta d’aleshores (PP i UV) sumaven, per primera vegada, més del 50% dels vots (el 50,4%). Quatre anys més tard, encara pujaren al 53,4% i, amb els regionalistes fora de les Corts, s’inauguraven setze anys de majoria absoluta del PP, que només rebentà per una crisi brutal i per la corrupció generalitzada.
Assistim a un escenari semblant per a 2027 que el de 1999? Els sondejos no donen una victòria incontestable per al bloc conservador-reaccionari, però. A menys d’un any d’unes noves eleccions hi ha partida. Què està passant? La realitat sempre és més complexa que un article d’opinió, però trobe que el PP ha menyspreat la capacitat de protesta i ha acabat noquejat per la resposta ciutadana si més no en tres camps: en el refús a la nefasta gestió de la DANA, en la resposta a la consulta contra el valencià en l’escola i en la vaga indefinida del professorat.
Per un cantó, la tragèdia de la dana del 29 d’octubre de 2024 conduí a una gran commoció. Conéixer, després de moltes mentides, el que estava fent Mazón mentre desenes de valencians s’ofegaven convertí la tristesa en indignació. I la ràbia fou gasolina d’un munt de manifestacions i concentracions multitudinàries. Molta gent, isqué al carrer, una vegada i una altra. Foren crits de dignitat. L’arrogància del president runner no li isqué bé. I el canalla hagué de dimitir, finalment. Sense la pressió social continuada no ho hauria fet i encara el tindríem al càrrec. Fou un èxit de la societat civil.
Per un altre, mentre continuava el soroll per les responsabilitats de la dana, el conseller d’educació d’aleshores, José Antonio Rovira, convocà una consulta base. La resposta intel·ligent del professorat, les famílies, Escola Valenciana, ACPV i molts altres, generà un resultat esperançador. Tot i la situació demogràfica actual, la majoria dels pares i mares optaven pel valencià. Fou la segona gran bufetada per al PP-Vox.
Al cap i a la fi, el conflicte lingüístic valencià no és ètnic, entre castellanoparlants i valencianoparlants, sinó ideològic, entre castellanòfons i també valencianòfons que volen que el valencià siga una llengua secundària enfront del castellà i, per un altre cantó, valencianoparlants, i també castellanoparlants, que volen que siga un idioma de present i de futur.
Precisament, vaig començar col·laborant com a articulista en Diari La Veu, el 21 de març de 2025 amb un article sobre aquesta consulta titulat El prestigi del valencià és transversal. Aleshores ja valorava que resultà “un tret al peu per als uniformistes. Volien marginar el valencià de l’ensenyament. Li digueren llibertat educativa perquè no gosaren dir-li dret a no estudiar el valencià. Els pares tenen dret a negar als fills que estudien matemàtiques, història o anglés? Doncs això mateix. Ens havien intentat fer creure, a més a més, que la defensa del valencià era pròpia de catalanistes, la qual cosa, a tot estirar, era una altra veritat a mitges. Certament, els valencianistes han fet bandera de l’ús de la llengua, però també és real que l’idioma de Joan Fuster encara és molt més transversal del que sospitaven”.
Finalment, de moment, la vaga indefinida del professorat ha anat molt més enllà del que es podia sospitar. La mobilització ha sigut espectacular, ben trenada i ha mostrat un col·lectiu que sap lluitar en defensa dels seus interessos i alhora de l’escola pública.
Al capdavall, malgrat l’intent de desprestigiar una professió important, ¿quina credibilitat pot tenir un president com Juanfran Pérez que afirma no tenir diners per a pagar adequadament els docents si alhora va presumint d’abaixar els impostos i de negar-se a una millora del finançament autonòmic només per a seguir la consigna del seu partit?
Potser vindran més lluites al setembre. En qualsevol cas, els professors han mostrat el camí a uns altres i al conjunt de la societat valenciana. Ningú pot dubtar que el dels ensenyants ha sigut un altre èxit de resposta contra el govern del PP.
No subestimeu, doncs, la societat civil valenciana, que sap remoure consciències. Igual els valencians no són tan meninfots com diuen… i saben plantar cara quan toca. Veurem si els polítics ara en l’oposició són capaços de connectar amb bona part d’aquesta energia ciutadana i fem fora, en onze mesos i unes setmanes, la dreta corrupta i la ultradreta.
