Els moviments d’ultradreta espanyola amb més embranzida es troben en una important convulsió interna; Bastió Frontal es va dissoldre a principis d’octubre i la crisi de projecte de Vox l’ha situat en una situació de debilitat inèdita, que mira de camuflar amb performances. Aquesta crisi organitzativa no està acompanyada d’una crisi de les idees. Al contrari, aquestes es troben en creixement: no deixen de brollar els moviments «cívics» anticatalanistes, racistes, neomasclistes, antidiversitaris, etc. I aquests pensaments prenen cada vegada més força a la societat de forma paral·lela a l’afonament dels referents principals.
Així, podem diferenciar un corrent intern diferent de l’hegemònic dins de la ultradreta, situat ara en posició contestatària respecte, fins i tot, a la mateixa ultradreta. Als darrers anys hem assistit a la generació d’un ecosistema informatiu nou controlat per Vox (EDA TV, Toro TV i un fum de ràdios), i un altre digital on, a banda de molts youtubers i streamers com «UTBH» o «Libertad y lo que surja», s’ha generat un marc comunicatiu controlat per ultres de noves generacions que integra fins i tot a determinades esquerres que el legitimen. I per dalt de tot això un ecosistema polític protagonitzat per lideratges femenins (com ara Begoña Villarcís, Isabel Díaz Ayuso, Cayetana Álvarez de Toledo o Macarena Olona) que actuen com a versos solts contra la direcció «carca» dels seus partits, retratats com a còmplices de l’esquerra. La crisi de Vox és principalment la crisi del nacionalisme espanyol en esvanir-se l’amenaça independentista catalana i la seua utilitat real. El resultat d’això (que Olona, Villarcís i Ayuso han entés bé) és l’existència d’una demanda electoral lepenista frustrada per una oferta política insuficient.
Cal distingir l’oferta política tradicionalista de Vox, generacionalment antiquada, conjuntural a la lluita catalana i amb un funcionament excessivament centrat en l’efectisme polemista i la performance: generant rebuig social, de l’estratègia del lepenisme, molt més interclassista i intergeneracional, més resistent a les crisis polítiques i centrada totalment en el discurs racista. Tota la resta de discursos estan sotmesos a revisió amb la finalitat de servir al xenòfob. Mentre els tradicionalistes tenen una proposta homòfoba i masclista, el lepenisme instrumentalitza eixos vectors per a presentar l’estranger com una amenaça a la seguretat de les dones o la gent LGTBI cercant colonitzar eixos discursos. Aquestes idees més properes a la ultradreta europea perviuen a estructures existents: l’extrema dreta superada per Vox ha anat generant canals de reagrupació després de ser profundament delmada. Són organitzacions com Hacer Nación (Hogar Social Madrid i altres), Espanya 2000, el sindicat Solidaritat, Devenir Europeo, Democracia Nacional, Alianza Nacional i grups d’acció directa. També aprofitaren els disturbis negacionistes de 2020-2021 per a eixamplar la seua base social i crear llaços de cooperació amb els corrents conspiranoics altermundistes. És impossible conéixer com evolucionarà aquest panorama ni en quines formes, però sí que podem afirmar que estan disposats els elements per al sorgiment d’un lepenisme a l’espanyola.
El reflux lepenista es pot mesurar en el creixement del discurs entre els moviments que es declaren d’esquerres: espais com Frente Obrero, Partido Feminista, col·lectius anarquistes o comunistes, l’anomenat «feminisme blanc» o fins i tot mitjans d’esquerra anticapitalista defensen l’ideari de la nova ultradreta de forma total o parcial i les seues narratologies «antiglobalistes». Això fertilitza aquesta nova ultradreta caracteritzada per fagocitar obrerismes. El fetitxisme obrerista interpreta la classe com l’eix regent de la història en comptes del subjecte polític que unifica la lluita econòmica amb la lluita política del poble. Aquest buidament del concepte de classe és l’escenari perfecte per al lepenisme. Capaç de destriar la batalla econòmica de la cultural per mirar d’irrompre en les demografies electorals humils.
