Esta ha sigut una d’eixes setmanes que se m’ha fet dur triar el tema de la columna. Hi havia on escollir: uns senyorets residents a Madrid llancen crits misògins des de les finestres d’un col·legi major segregat pertanyent a una ordre religiosa i aixoplugat per una universitat pública; la policia de Paterna li ha donat un premi a José Luis Roberto, no sé si per haver aconseguit la dimissió de Mónica Oltra, amb assistència inicial de l’alcalde del PSOE i d’una representació del govern municipal sembla que durant tot l’acte; el diumenge va ser el 9 d’octubre i una altra vegada la Policia Nacional, ara ja amb una nova delegada del govern, va mostrar-se complaent davant les banderes, càntics, gestos i símbols feixistes, mentre identificava a discreció els manifestants de la vesprada o de matí a uns xicots de Compromís; uns fatxes valencians amb molt poca gràcia que es fan dir Los Meconios han arribat a la fama a tot l’estat després d’actuar a l’akelarre de VOX i fer una crida amb ritme pop a tornar al 36; Iker Casillas i Carles Puyol fan una mena de duel a twitter a veure qui és més homòfob i qui és més borinot, en una mena de clásico més caspós encara que l’estrictament futbolístic.
Tots els temes tenen un fil conductor. Són signes diferents però tots junts molt significatius del conservadurisme d’àmplies capes de la societat espanyola i de la proximitat de la ultradreta a les estructures de l’estat. I no és casualitat que les xicones insultades pels senyorets ahújos diguen que no és per a tant, que és una arrelada tradició. Tenen tota la raó, de fet: una arrelada tradició de l’oligarquia espanyola, amiga d’anar-se’n de putes i de capeas, i després de missa dominical, colps en el pit i orgull de casta. No em cansaré de repetir que la monarquia actual és una versió reloaded de la d’Alfons XIII, amb partits dinàstics, turnisme, classisme i corrupció.
Tampoc és casualitat que dos futbolistes homes es dediquen a fer brometes homòfobes de col·legi de secundària de retors. Després, en veure la repercussió, ve la recollida de cable, ridícula en el cas d’Iker Casillas que encara diu que li han hackejat el compte. Però el fet que feren la brometa mostra clarament que en la bambolla en la qual viuen és una brometa admissible a data de hui. No conceben que un futbolista puga ser homosexual, ho troben còmic. Perpetuen així amb sobreactuació pueril de masclets la condició subterrània de l’homosexualitat al futbol masculí, i no només.
Què diré a aquestes alçades de la doble vara de mesurar que té la policia nacional espanyola, que mostra d’una manera gairebé palpable com de prop es troba la ultradreta de l’estructura mateixa de l’estat nascut -o renascut- el 78. Ara la delegada del govern pot triar quina de les reaccions habituals adoptarà, encara que supose que es quedarà amb la més freqüent: negar l’evidència. Realment la Delegació del govern és un caramel enverinat perquè fa la impressió que bàsicament hi ha dues opcions: o reconèixer que la policia va per lliure i fa el que li dona la gana, o fer creure que fa el que delegació del govern li diu, la qual cosa segons com es mire encara és pitjor. En eixe sentit, l’alcalde de Paterna ho té més clar: no sembla tindre problemes si ell mateix o alguna regidora del seu Ajuntament està present a un acte al qual es ret homenatge a José Luis Roberto. Faria un delegat del govern perfecte.
Dels Meconios, poc a dir, clar, més enllà de repetir una vegada més que la ultradreta va amb un programa de màxims, sense complexos, dient vertaderes animalades feixistes i antidemocràtiques, mentre l’esquerra té por a dir paraules molt boniques i necessàries: autogovern, república, justícia social, nacionalització d’empreses elèctriques, i altres semblants. El que ofereix l’esquerra no pot ser «cuidem el que tenim davant l’amenaça dels fatxes», perquè el que tenim inclou una monarquia satràpica, infrafinançament, centralisme superb, la llei mordassa, cantants en presó i policies nacionals confraternitzant amb feixistes. Conservar això no sembla massa il·lusionant.
En fi, que les diferents notícies als diferents nivells deixen poc espai per a l’esperança. Malgrat tot, em quedaré en dues altres coses. D’una banda que el futbol femení és absolutament una altra història que el masculí, i no només perquè fa molt de temps que té totalment normalitzat el tema de l’homosexualitat. Com estan enfrontant-se de manera organitzada a l’arbitrarietat i al nepotisme de la corrupta federació espanyola de futbol de Rubiales em sembla admirable, i ens recorda com es fan les coses de manera col·lectiva. D’altra, ací a casa nostra i a un altre nivell, malgrat tot, el 9 d’octubre hi hagué molta gent al País Valencià que va sostindre la nostra dignitat com a poble davant l’autoodi i el feixisme pur i dur.
Hi ha també símptomes positius, aleshores, i tots van en la mateixa direcció. Si aquest país té remei, i si l’estat espanyol oligàrquic, caspós i corcat en té, li l’haurà de posar el poble: el poble organitzat que algun dia haurà d’anar molt més enllà de les poregoses estructures dels partits polítics d’esquerres, haurà de fer-los anar més enllà. Perquè a les properes eleccions -i a totes- l’important no és el carguito, l’important és el País.
