La nostra candidatura partia amb dos grans hàndicaps: era encapçalada per un anticandidat i el nostre partit era el responsable de tots els mals del país, segons els mitjans de comunicació. A més, independentista i de Països Catalans, ens presentàvem en un poble que no havia demostrat mai aquestes preferències. Tot i així, com que teníem tres minuts diaris de televisió, jo els aprofitava per difondre el nostre programa. No és per tirar-me floretes, però el missatge calava.
Vam editar un llibre de 144 pàgines. En vam fer un tiratge de 500 exemplars i ens el treien de les mans. (Segurament perquè era gratuït. Si haguera costat diners, no ens n’haurien sol·licitats tants.)
Al volum hi havia el programa electoral, que havíem elaborat punt per punt en llargues vetllades de discussions, pizza i cervesa. També hi apareixien 24 articles d’opinió escrits per quatre membres de la candidatura.
Han passat 16 anys i moltes de les calamitats que assenyalàvem no s’han solucionat encara. Les propostes de millora no s’han materialitzat tampoc.
Hi ha hagut quatre eleccions municipals des d’aleshores i hi ha partits que encara copien literalment alguns dels nostres punts. Són de sentit comú.
Parlaré de plagis. Un candidat d’un poble de l’interior va copiar el meu text per al díptic de la presentació del candidat paraula per paraula. Parlava de la mar i de la platja i dels estiuejants en un poble a 60 quilòmetres de la costa, on no hi ha hagut mai turisme!
Uns mesos més tard va llegir el llibre un cosí meu que era regidor de Convergència en un poble d’Osona.
-Que fàcil que és prometre quan saps que no ho podràs complir –va ser el seu comentari de text.
Als pocs dies d’iniciar-se la campanya electoral em va citar un militant històric del PSOE local. Quedàrem en un restaurant per prendre cafè.
Quan hi vaig arribar s’estava acabant de menjar una paella de dues racions ell tot sol. Després es demanà les postres de la casa, que eren també ben complides. Em vaig quedar un poc parat perquè no era més alt que jo ni més doble, no feia tampoc cap treball físic ni practicava cap esport. Vaig pensar: quina barbaritat.
En fi, entre culleradeta i culleradeta de les postres em va proposar un tracte: ell m’aconseguiria una fotracada de vots per a Esquerra amb la condició que el cap de llista del seu partit, Joan Grau, no fora alcalde.
Em va estranyar la proposta i de moment no vaig respondre. Ell aprofità per contar-me interioritats del col·lectiu local del PSOE: qui manava, qui no pintava res, qui donava més diners per a la campanya… A la fi em vaig comprometre al següent: si els partits a l’esquerra del PP trèiem prou regidors per governar, jo em propugnaria com a alcalde per evitar que fora el del PSOE.
Així quedàrem.
Com que els resultats no van ser gens bons, no hi hagué cap maniobra.
Fins ara no havia parlat mai amb ningú d’aquest tema. És la primera vegada que el faig públic i encara a mitges, ja que no he revelat qui em va fer la proposta. Ací ho deixe.
