En tots els col·lectius de Compromís que conec, en què hi ha militants del Bloc i d’Iniciativa, estan com gat i gos, mata’m que et mataré.
El de Cullera era un de tants, complia la norma.
Com que no hi havia manera de fer una llista de consens per a les eleccions de 2019, la central de València imposà el seu criteri. Atenent el número d’afiliats d’un partit i de l’altre, al Bloc li corresponia els llocs 1 i 3. Iniciativa tindria el 2 i el 5. El 4 es reservava per a algun simpatitzant de prestigi que volguera involucrar-s’hi.
La pau semblava haver arribat al col·lectiu local, però la bomba esclatà quan Iniciativa proposà Marc, el meu fill, per al segon lloc, i els del Bloc s’hi oposaren de totes totes. No valien arguments ni raons. No l’admetien en la llista, ni de 2 ni de 5 ni en qualsevol altre lloc.
La direcció de Compromís encarregà al secretari comarcal d’Iniciativa que parlamentara amb el Bloc de Cullera. Aquest senyor, suecà, havia sobreviscut a mil i una batalles i de seguida arribà a un acord amb els rebels. Ell, en nom d’Iniciativa, acceptava retirar Marc de la llista, però a canvi el Bloc hauria d’admetre el candidat que ell els proposara. Acceptaren el tracte i, quan va dir el meu nom, un terç dels bloquistes presents es posaren blancs com la paret, un altre terç va patir un mal d’estómac terrible i els restants hagueren d’anar a Urgències perquè els administraren un calmant. Havien fugit del foc per caure a les brases.
Però la paraula fa l’home. Hagueren de transigir.
Amb gran pesar em vaig donar de baixa d’Esquerra. Sent candidat de Compromís era un contrasentit mantenir-hi la militància. Ho van comprendre i em van dir que, si mai desitjava tornar-hi, tenia les portes obertes.
A principis de novembre de 2017 jo havia patit un ictus. Més aviat una seqüència de microictus.
Em van dur a la clínica de pressa i corrent, m’ingressaren, em van medicar, em feren proves i als pocs dies m’enviaren cap a casa.
Hauria de prendre’m uns medicaments la resta de la vida, no podia fumar, no podia beure i havia de fer dieta. També havia d’abandonar els esports violents i de força.
A nivell motòric no podia dir la erra vibrant i tenia la llengua torta, decantada cap a l’esquerra. Així mateix havia perdut habilitat en la mà i el peu esquerres. Igualment m’equivocava i deia cap a la dreta per anar cap a l’esquerra i al revés.
Em feia molt de mal el cap, molt.
De memòria estava bé i de comprensió també. Aquest llibre, per exemple, l’estic escrivint fins ara pràcticament de memòria. Tinc moltes carpetes plenes de papers per consultar, però crec que serà millor que parle d’allò que recorde, que deu ser segurament el més important.
Com a curiositat, diré que d’aleshores ençà em costa moltíssim posar-me nerviós.
No tenia ganes de parlar i era evident que havia perdut reflexos per a discutir.
Llegia moltíssim, més que mai, passava llegint totes les hores del dia.
El pitjor de tot era que havia perdut el geni creador. No se m’ocorria res que poguera portar al paper. De fet, no escrivia gens. Durant mesos i mesos vaig ser incapaç d’escriure una ratlla. No res, ni un poema, ni un relat, molt menys una novel·la.
Li ho vaig comentar al neuròleg i em deia que això era impossible, que l’ictus no m’havia pogut afectar la imaginació, la creativitat.
-Potser estàs deprimit –es va atrevir a diagnosticar-me, però no ho estava gens.
La dona em va recomanar que escriguera cartes, Joan Escrivà que fera servir llapis en comptes de bolígraf.
El cas va ser que un bon dia vaig començar a escriure un diari: Que sone la música! Durant la campanya electoral hi estava embrancat. Transcric les entrades d’aquells dies.
Divendres, 5 d’abril de 2019
Sope al Musical amb els altres membres d’IdPV de Cullera. Accepten que siga el número 2 de la candidatura de Compromís.
Dijous, 11 d’abril de 2019
D’ací una hora m’he de reunir amb tres persones per confeccionar la llista local de Compromís. Fa quatre anys aquesta coalició va traure tres regidors. Ara, vull equivocar-me, crec que només en tenim assegurat un. El PSOE, en el poder, guanyarà per majoria absoluta. Aclaparant. Ho ha fet prou bé. En comparació amb l’anterior corporació, del PP, molt bé. Tot i així, no ha sigut capaç d’acabar la piscina coberta en tota la legislatura, i això que la va heretar molt avançada. El PSOE no ha acabat tampoc els polígons industrials. El carril bici està a mitges i ha rebut una contestació ciutadana brutal per la seua pèssima ubicació. Els joves que busquen feina se n’han d’anar a viure i a treballar fora. Entre la gent adulta, l’índex d’atur és alarmant. El turisme continua sent de temporada i de supermercat. Papes, pipes i passeig. No hi ha zona d’oci per a la joventut, que els caps de setmana se’n va a Sueca i a Gandia. Hi ha barris abandonats, sense els serveis mínims. La programació cultural es limita al teatre de falles, als concerts de les bandes de música i a les activitats que bonament pot programar K-lidoscopi. Pel que fa a les escoles, un edifici té amiant fins i tot.
Pare ja de judicar. No m’obliga ningú a participar en una batalla que tinc perduda abans de començar-la i que em causarà pèrdua de temps, despeses, discussions i augment de pes.
Si amb els sobresalts recobrara almenys el tremp narratiu!
