L’evidència és palmària: un dia, Trump serà només un malson, un gargall de la història, el passat irrevocable. Però encara no és aquest dia. El que ens espera, a partir del gener del 2025, i durant quatre anys, serà el calze amarg de la presidència d’un dement. Un orat que no només governarà al seu país: la seua acció de govern es notarà a tot el món.
El més curiós del cas és que Trump és una creació inequívocament i intrínsecament americana, no és cap malvat exogen. Un poc d’història: quan en 1825 el president John Quincy Adams va fer el seu discurs anual a Washington anunciant un pla ambiciós de reconstrucció del país, va ser de seguida acusat de «dictador». Al sud es van alçar veus que temien que Adams començava així i acabaria volent abolir l’esclavitud… Una gegantina campanya de premsa es va moure contra el president que, a les eleccions del 1825, va perdre i va ser substituït per Andrew Jackson. Aquest, multimilionari propietari d’una plantació esclavista a Tennessee, va ser batejat com «L’home del poble» i va assegurar de seguida que les eleccions anteriors van ser un robatori per part d’Adams, amb la connivència de les elits «corruptes» de Washington.
Aquesta pulsió «poble sa» contra elits, en efecte, travessa tota la història americana. Trump només n’és la darrera manifestació. I com Jackson, també passarà. Però hi haurà nous Trumps en el futur, i la Història seguirà rodant com un cometa embogit.
Què podem aprendre d’aquest relat? Que l’etern retorn de Nietzsche és més real que mai, i que les nostres vides insignificants hi ballen al so de trompetes inaccessibles. Però fins i tot en els moments de major dissort hi ha dades per a l’esperança.
Aquests dies en què tots engolíem l’amarg glop del triomf trumpista/muskista tenia lloc, al mateix temps, un fenomen perfectament significatiu. La mateixa embogida xarxa del moniato Elon Musk que havia servit per encimbellar el seu patrocinat, en un altre lloc del planeta estava vehiculant la indignació contra un altre populista amb peus de fang. Sí, amics. La xarxa X, tan plena de verí i d’odi perquè això és el que provoca orgasmes als algoritmes, s’omplia els primers dies de novembre de la indignació de milers i milers de ciutadans contra Carlos Mazón tal com s’anava desvelant la seua agenda oculta el fatídic 29 d’octubre.
A cada nova revelació de Mazón i de les seues inversemblants conselleres, X bollia. Conforme s’anaven afonant amb el pes mort de les seues pròpies paraules, la xarxa emetia un fum espés de ràbia, irritació, calentura i cabreig. Això Elon Musk no s’ho esperava. I demostra, per cert, una veritat inqüestionable: que la tecnologia és innocent i innòcua. Som els seus usuaris els que la convertim en una cosa profitosa o en un instrument metzinós.
Yuval Noah Harari ha llançat en el seu últim llibre, Nexus (editat en català per Edicions 62) un crit d’alerta sobre el nou horitzó que s’obri amb els avanços de la intel·ligència artificial (IA). Molts l’han titlat d’alarmista, però el que diu és molt raonable: si deixem el món en mans dels algoritmes i la IA ens podem trobar amb el fet que aquests prenguen el control total i l’element humà passe a ser irrellevant.
L’anècdota d’Adams l’he llegida al llibre de Harari. En tornaré a parlar, d’aquest volum. Harari hi explica molt bé que, en el fons, la diferència entre una democràcia i una dictadura rau en la conformació de xarxes d’informació diferents. Per això és probable que el primer que intente fer Trump és controlar els mitjans. Ja no necessitarà assaltar el Capitoli amb una estrafolària disfressa de bisó. Serà també l’estratègia de l’extrema dreta global. El futur, doncs, es jugarà en el terreny de la informació. Si deixem que influencers borratxos ens conten el que passa estem perduts.
Però no vos desanimeu: també això passarà. És la lliçó, la imperible i eterna lliçó.
