Com cada dimecres, agafe el cotxe i em dirigisc, des de Riola on visc, cap al Club de Tennis de Sueca per fer el partit que portem fent més de trenta anys. Quan arribe al pont que creua el Xúquer, m’adone que m’he deixat el mòbil, i que, automàticament, sense pensar-m’ho dues vegades, en la primera redona, torne a Riola per recuperar el maleït i imprescindible aparell. I és que el mòbil ja forma part del nostre cos i, quan te’l deixes, és com si et faltara un braç o un ronyó. És necessari tornar-hi perquè, si no, no podré pagar el dinar que fem després del partit, ni tan sols podré fer un bizum d’un euro per pagar la pista a l’amic Jordi Beltran que, abans de jugar, ja el reclama. I, el que és més important, no podré penjar la foto del dinar en el Facebook, com faig després de cada partit i que esperen, amb devoció, alguns dels meus amics virtuals. Després, he d’anar a una direcció concreta de València i, com que la capacitat d’orientar-me cada vegada és pitjor, necessite anar guiat pel navegador del mòbil, sense el qual ja no sé anar a cap lloc. Encara recorde les vegades que em perdia i calia aturar-me per veure un mapa de paper per trobar un carrer o una carretera. ¿Sabríem navegar, ara, amb un mapa de paper? ¿Sabríem fer una excursió per la muntanya sense una aplicació que ens indique el recte camí? ¿Us heu adonat que, des que hi ha aquestes aplicacions, els camins ja no estan tan ben senyalitzats com estaven abans?
Després, mentre espere el meu torn en la consulta del metge, que és el motiu del viatge a València, òbric la biblioteca del mòbil i em pose a llegir el llibre que tinc entre mans aquests dies. L’aplicació va molt bé, perquè, si puc i tinc ganes, llig; però, també puc escoltar a una persona que té l’amabilitat de llegir-me, mentre jo faig una altra cosa. Ja no necessite anar carregat de llibres quan viatge, perquè en porte en la butxaca un bon grapat. Si vull saber el significat d’una paraula o d’alguna altra cosa que m’apareix en la lectura, tinc els diccionaris i les enciclopèdies necessàries que em resolen tots els problemes. Ja no sé si cal o no exercitar la memòria. Vull escriure i, sense el Google, no recorde el nom del Conseller dimitit que ara es torna a presentar a les eleccions. Si ha dimitit, per a què es torna a presentar? No sé si paga la pena treballar la memòria, perquè, si escric en el navegador del mòbil: «Conseller de Cultura i Educació dimitit», em contesta de seguida: «Vicent Marzà dimiteix com a Conseller de Cultura i…». I ja tinc el nom. No, ja no cal tindre tanta memòria: no cal recordar com es fa una senzilla regla de tres per fer una simple factura, ni cal memoritzar un poema, ni fer una arrel quadrada, ni… No sé com encara hi ha qui es planteja el fet de prohibir els mòbils en les aules. Els mòbils són una eina fonamental d’aprenentatge i no hi ha cap excusa per no ensenyar els alumnes a utilitzar-los com Déu mana. Ja sé que els joves i no tan joves els fan servir per parlar amb els amics mentre el professor imparteix la seua classe. Però, això, no és una bona excusa per prohibir-los. Nosaltres, quan érem alumnes, no teníem Whatsapp, però ens comunicàvem igualment amb tota classe de paperets i, fins i tot, si calia, ens féiem senyals de fum, com fa un escriptor amic meu que no té mòbil. Mira, ara m’entra un missatge de R.M que fa un comentari sobre una columna meua, la de Temeu l’home d’un sol llibre. R.M. escriu: Com deia Diògenes el cínic: «Temeu l’home d’una sola dona o la dona d’un sol home». No cal que li conteste que Diògenes no podia ser tan políticament correcte. Que no prohibisquen els mòbils!
