A poqueta nit, en un dels poquets sopars que ens queden encara, enguany, en una terrassa d’un restaurant qualsevol, uns bons amics tinguérem l’ocurrència de portar la conversa a parlar d’un tema que està molt de moda: el del «mal menor». I de qualsevol aspecte de la vida en què sovint has d’elegir el camí que menys et perjudica, o entre les ferramentes que tens a l’abast per fer qualsevol cosa, o entre les persones que…, arribàrem on volia arribar un dels tertulians: al camp de la política. I, només encetar el tema, P. va dir: «Per sort, no existeix el partit perfecte». De seguida, li vaig donar la raó i vaig afegir: «Si existira, a mi em faria més por que una pedregada, evitaria votar-lo i mai no el recomanaria, perquè tinc molt clar que els partits són instruments i no esglésies i cada moment és cada moment…» I coses que ja m’heu llegit moltes vegades. No vos ho creureu, però ja no vaig intervindre en la conversa. Estic molt escarmentat de la passió en què es discuteixen certs temes i de les vegades en què ens hem passat de rosca. No paga la pena. Així, vaig assistir, d’oient, a un debat intens i molt interessant, per la seua actualitat. Vivim un moment en què hi ha el perill, imminent, que les ideologies feixistes s’instal·len en les nostres institucions i, el que és molt més pitjor, en les nostres vides. Com sempre, passàrem de les coses més generals a qüestions molt més concretes, com ara, a les darreres eleccions autonòmiques. Us assegure que vaig seguir calladet. Només, quan semblava que ja havien acabat i intentaven canviar de tema, vaig fer com el que fa l’amic Manel Joan Arinyó cada dilluns: contar una batalleta, un episodi de la meua molt remota vida política.
Quan érem extremadament joves i revolucionaris, molts dels amics érem del PSAN. Ja sabeu: volíem, ja, la independència i el socialisme per als Països Catalans. Encara que semble mentida, a Sueca, érem el partit majoritari, encara que, quan venien les eleccions, trèiem menys vots que el nombre de militants que teníem. Sembla que, encara que érem molt joves, ja pensàvem en el «mal menor» i molts dels nostres vots se n’anaven a partits d’esquerres amb moltes més possibilitats. I aquest pragmatisme ens vingué, crec, de la nostra experiència en les primeres eleccions municipals. Com que la majoria encara estàvem estudiant i molts teníem por de dir a casa que militàvem en un partit polític que venia de la clandestinitat, no vam poder enllestir una llista electoral. Intentàrem buscar el candidat perfecte i el vam veure en una persona que tenia totes les qualitats: políticament correcta, d’ordre, i que deia que tenia les nostres idees. A l’hora de la veritat, la persona perfecta no va voler banyar-se el culet. És una cosa que sempre passa: les persones sabudetes, perfectes i d’ordre, parlen molt, però mai no volen banyar-se el culet. La bona qüestió és que no vam aconseguir ni el candidat adequat ni tan sols les vint-i-una persones que feien falta per fer una candidatura.
I, com que no teníem candidatura pròpia, cadascú va considerar prendre la decisió de donar suport a un altre partit d’esquerres: el «mal menor», cosa que tampoc no és sempre una única opció. En aquell cas n’hi havia dues entre las quals t’havies de decidir. N’hi havia també una altra, una tercera, la de quedar-se a casa, però, que jo recorde, aquesta no es va ni considerar, perquè teníem molt clar que no volíem que manara la dreta. Érem unes criatures, però, sabíem com era la dreta del nostre país. Calia decidir-se entre les dues candidatures d’esquerra, amb opcions de guanyar, que s’hi presentaven. Una, la del PSOE, l’encapçalava Manolo Lledó, un senyor que, després, va ser capaç de guanyar la ponència política en un congrés a Felipe González i… (però això és una altra història). I l’altra, la del PCE, que liderava Jaume Lloret, el metge de Joan Fuster, que estava considerat nacionalista (que també té una altra història que tampoc ve, ara, al cas). Bona part del PSAN es va implicar, i molt, en la campanya de Lloret. I una minoria, molt pobra, en la de Manolo Lledó.
Vaig acabar la història contant com va guanyar Jaume Lloret les eleccions i em preguntaren: «Què vols dir amb tot això?». «Crec que és evident», vaig dir. «Que estic d’acord amb P., quan diu que no existeix el partit perfecte. Que em faria por tanta perfecció, que només existeix ‘el mal menor’». I vaig afegir per fer-me el sabudet: «Feu una ullada als clàssics, com ara, a La Divina Comèdia, on Dante pinta un infern i un purgatori terrestres, reals. El paradís és un món immaterial, eteri, un poc trellat, on jo no puc aspirar. Una vegada dins del mal, jo em conforme amb el purgatori».
