El maccarthisme de Carlos Mazón

La destitució —originada i pressionada pel conseller de Cultura de Vox Vicente Barrera— el passat novembre de José Luís Pérez Pont, qui havia sigut director del Centre Cultural del Carme des de l’any 2016, no té res a envejar al maccarthisme dels anys cinquanta en els Estats Units. Si en aquest país Joseph McCarthy estava obsessionat amb què els valors comunistes no s’introduïren en la societat estatunidenca, al País Valencià el govern de Carlos Mazón fa llistes de «progres», «culturetes» i, sobretot, com no podia ser d’una altra manera, de catalanistes.

Hi havia reputats artistes del País Valencià, estatals i internacionals que exposaren i tocaren en aquell paradís d’art que va ser testimoni d’un esplendor cultural mai vist fins al moment, si tenim en compte que veníem d’anys en què la cultura al nostre país no pintava massa cosa. Així doncs, el cas de Pérez Pont, justificat i considerat pel govern conservador valencià per haver actuat amb «malas praxis», és un d’entre tants exemples d’haver patit un escarni impropi d’un país democràtic. El més curiós és que si entrem en l’apartat de premsa del CCC, des del 24 d’octubre fins al 15 de desembre de l’any passat no hi ha ni rastre de cap notícia del que ha passat amb la polèmica. Censura, en tota regla.

Després, han vingut altres casos pareguts, però amb menys repercussió mediàtica, com el de Vicent Flor, que ha sigut president de la Institució Alfons el Magnànim, a qui el govern de Mazón ha justificat el seu cessament dient que «ocho años son muchos años».

Però segurament aquests no són els primer testimoni que coneixem, probablement hi ha altres que no han eixit a la llum dins de l’administració de la Generalitat. No queda gaire lluny, però, el pacte de govern entre el PP i Vox, punt 29 del qual deia literalment «reforzaremos la inspección educativa para preservar la calidad de la enseñanza sacando la ideología de las aulas». Maccarthisme de llibre, tot posant el focus en el professorat, col·lectiu del qual ja en parlarem un altre dia.

Quan es va apropar el moment de confeccionar els pressupostos autonòmics, PP i Vox no dubtaren gens ni mica a fer llistes negres d’aquelles associacions i fundacions que per al govern eren considerades deslleials amb la cultura –folklòrica– valenciana i, no diguem, amb Espanya. Ens estem referint a l’Espai Fuster de Sueca, la càtedra Vicent Andrés Estellés, la Fundació Carles Salvador, la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià, la Fundació pel Llibre i la Lectura i la Fundació Bromera. Tots aquests col·lectius han passat per la guillotina de les retallades econòmiques. Aquesta manera de fer política també ha arribat als ajuntaments on governen PP i Vox. Dos d’aquests últims han sigut el de Montserrat, on s’ha cancel·lat la subscripció de Camacuc, i el de Meliana, on el consistori ha dit que no vol que es distribuïsca la revista Espai Carraixet en cap espai municipal.

Lluny de quedar-s’hi curt, la setmana passada es publicava en premsa que el president de la Generalitat encarregarà una sèrie d’auditories de la gestió de les empreses públiques durant les dos legislatures del Pacte del Botànic. Ho farà perquè vol saber fil per randa tots els contractes, suposadament formalitzats a dit, que va fer PSPV, Compromís i Unides Podem.

Crida l’atenció que, un president com ell, amic íntim del zaplanisme més corrupte, parle amb eufemismes com auditar a l’anterior govern, poc sospitós d’ocultar sobres en B o contractes fantasma, tot i que en realitat el que vol dir és eliminar i assenyalar a l’adversari polític.