Passe pel que va ser el parc del meu fill, un pedaç verd encauat entre una mostra diversa d’edificis de l’Eixample, uns de vells i sense cap interès arquitectònic, construïts, diria, als anys trenta del segle passat; uns altres de moderns, amb aires nord-europeus, del tot funcionals, ocupats per parelles joves i famílies asiàtiques.
En aquella mena d’oasi allargat que fendeix en diagonal el cor d’una de les quadrícules més noves del districte, el meu fill va passar hores interminables de joc amb els seus companys de l’escola, sempre atentament vigilat per la seua mare.
Avui em dolc d’haver-me perdut la majoria d’aquelles vesprades. Eren els anys de la crisi. Havia tornat a Barcelona amb una mà davant i una darrere amb la intenció de trencar deu anys de decepcions. Volia començar de nou.
No va ser gens fàcil tot i que vaig tenir sort. El cas és que al cap d’uns pocs mesos, quan començava a ofegar-me en la merda d’aquella puta crisi, vaig trobar un bon treball. Un treball, però, que m’ocupava tot el dia i, encara, alguns caps de setmana.
Sempre, sempre aqueferat. Així les coses, solia arribar a l’oasi gairebé quan estava a punt d’irrompre l’operari municipal per a tancar les reixes dels dos accessos. L’aparició d’aquell funcionari, com si de l’Home del sac es tractara, excitava els menuts que tot d’una, atemorits i divertits alhora, baixaven dels gronxadors, abandonaven el sorral i la font i fugien cames ajudeu-me a buscar la protecció dels pares.
M’agradava molt mirar com jugava el meu fill. M’emocionava veure’l pujar, em sentia orgullós dels seus avenços, em divertien o m’inquietaven els seus interrogants sobre la vida. El meu fill…
Els fills només són nostres en aquell moment concret de la infantesa quan encara no tenen del tot la voluntat pròpia i ens necessiten per orientar-se en les penombres. Arriben com uns estranys i, de seguida, els empeltem a la nostra carn i a la nostra sang, al nostre món ple de pors i d’incerteses. I després, quan es fan grans, de nou es fan gairebé irreconeixibles com quan van arribar si no fos per un grapat de gestos que sembla que ens hagen robat. Ens agrada pensar en els fills com els candidats d’una cursa que nosaltres no vam saber guanyar, que potser sabem fatalment perduda. I, alhora, ens turmentem pensant en què serà d’ells quan nosaltres caiguem, quan ens veiem obligats a lliurar la batalla final, quan siguem carn de residència, quan es podrisquen els nostres cervells. Tot plegat ens espanta saber on serà el seu viatge i com acabarà.
A tocar d’un dels hospitals més importants de Barcelona hi ha un jardí anomenat de “les emocions”. En aquest jardí no juga cap xiquet. Es va construir en homenatge a les víctimes del bitxo que tanta gent es va dur per endavant. També dels que el van combatre amb generositat contra conspiranoics, contra la desesperança mateixa que ens va tenallar a tots.
Per arribar des de l’edifici principal, cal passar per davant dels serveis funeraris de l’hospital, unes instal·lacions discretament adossades a l’edifici principal, parcialment ocultes darrere d’una xicoteta arbreda. Oficines pensades per a tramitar les altes definitives.
El “Jardí de les emocions” fa la funció de vestíbul de la cafeteria. Les cafeteries dels hospitals no tenen res a veure amb els parcs on van a jugar els xiquets. Capicua. En aquesta mena de llocs, submergits en un baf d’aigua de bullir verdures, sempre calorosos, les converses giren al voltant de tractaments, darreres voluntats, voluntats inconfessables. Al voltant d’uns cafès, la gent intercanvia la crònica de com ha anat la nit, l’operació, el darrer tractament. S’aventuren diagnòstics: no passarà de demà; sembla que està millor; avui li donen l’alta… Rostres de fatiga. Silencis. Res a veure amb els parcs on juguen els infants, sorollosos, captius de la rialla. Capicua.
Pense ara, mentre evoque aquell xiquet que va ser el meu fill just en aquest racó de la ciutat, la vida. La vida pot ser com un viatge curt, extremadament absurd, entre un jardí de jocs d’infants i un hipotètic jardí d’emocions. Pense també el pare, concretament en la seua mort sobtada una matinada de setembre dins d’un núvol perfumat de gesmiler. Pense el fill que vaig ser i en el meu viatge des del meu parc o bosc d’il·lusions. Pense els fills, els de tots i pense els pares.
