El món, que ja feia temps que feia olor de podrit, ha decidit començar a descompondre’s de debò. Tot allò que crèiem superat —el nacionalisme ranci, els estats-nació amb plomes de gall, el proteccionisme caspós— torna a desfilar com zombis que ningú no va tindre la decència de rematar. Marxem cap al futur com qui cau d’esquena en una fossa comuna: amb estil, però morts. Ens governen vells malsons amb noves etiquetes. Trump, Putin, Xi Jinping… aquells aspirants a dictadors de la nova era, amb poder i influència a escala global, que poden sembrar la discòrdia i el temor sota una capa de carisma i autoritat aparent. I els algoritmes —aquelles criatures de Frankenstein que dissenyàrem per salvar-nos— ara ens classifiquen, ens agranen, ens venen. Pensen per nosaltres, que ja fa temps que només ens dediquem a creure. El món que estem construint té el rostre d’una distopia maquillada, i és un reflex del que Kant va defensar en la seua obra sobre la Il·lustració, on afirmava que la raó és l’instrument per assolir la llibertat i el progrés, però advertia que aquesta confiança en la raó pot ser perillosa si no es fonamenta en una comprensió crítica dels seus límits, ja que pot amagar els perills d’una involució disfressada de progrés.
I ací, al nostre xicotet racó de món, mentre la història es reescriu en bucle amb la punteria d’un manco tirant fletxes, Mazón tampoc no dimiteix. És normal. Si jo fora la decadència feta home, tampoc no dimitiria. Al contrari: em faria un monument. A València celebren el congrés del PP europeu. Fan una gran exhibició, brandant banderoles, feliços, mentre el vaixell s’enfonsa lentament. La paradoxa és que, mentre aquests líders es presenten com els garants de l’ordre, nosaltres, els que ens hi oposem, els acusarem de ser els autèntics responsables del caos, immersos en una dansa grotesca que Rousseau hauria vist com una tornada a la corrupció de la societat, provocada per la seua obsessió amb la propietat i el poder.
Escric des de dimarts, amb el ressò encara viu d’un dilluns que no va eixir com esperàvem. Uns quants amics vam fer cap a València sense sospitar res estrany. Tot semblava normal fins que, a l’hora de pagar a la Fira del llibre, la targeta no funcionava i el llibreter, amb un somriure resignat, ens digué: “És l’apagada. No funciona res.” A partir d’eixe moment, el dia va anar agafant un to entre surrealista i domèstic. Malgrat tot, l’ambient a la Fira resistia. Hi vaig comprar dos llibres: Casa plena, poesia de la jove escriptora de la Ribera Verónica Pérez (Onada), i L’alenar, una novel·la de Rafa Arnal. Hi havia més vida de la que esperava entre les casetes, potser perquè, en temps convulsos, fins i tot la literatura sembla una forma de resistència. Em vaig passejar entre les novetats amb la mateixa expressió que deuria tindre l’últim bibliotecari d’Alexandria abans que ho cremaren tot. A mesura que ens allunyem del segle XVIII, la utopia que pensàvem que la Il·lustració ens havia deixat sembla més aviat un record difús, esgarrat pels interessos i les manipulacions de l’era moderna.
El dinar tampoc no va anar com teníem previst: el lloc on volíem anar era tancat, i acabàrem improvisant una altra opció entre els pocs restaurants oberts i amb llum. I la manifestació contra Mazón, que havia de ser la culminació del dia, es va suspendre. La faran avui, si el món no s’ensorra una altra vegada. Si no passa res de nou, ens endurem els nostres cossos cansats al carrer, cridarem una miqueta, no per esperança, sinó per decència. Com qui bufa una espelma en un cementeri: no per fer llum, sinó per recordar que alguna vegada fórem vius. No canviarem res, no salvarem res. Però encara respirarem, encara rascarem la vergonya amb les ungles. Potser algú, un dia, ho recordarà. El nostre crit, malgrat tot, serà el record d’una societat que no va rendir-se davant la tirania de l’oblit. I si el món s’acaba, almenys que ens trobe rient-nos d’ell, com els que veiem l’absurd de la tragèdia humana i sabem que, com deia Kant, la nostra única salvació és la raó que som capaços de portar dins.
