Al País Valencià, les oportunitats solen vindre de fora. L’anunci d’un possible finançament més just n’és un exemple més. No és un miracle ni una revelació: és un avanç. I els avanços, quan arriben, cal reconèixer-los, perquè venim d’un desert on massa vegades només hem trobat excuses. Però aquest moviment no naix d’un sobtat atac de valencianisme a Madrid, sinó de pactes, de negociacions i de la necessitat aritmètica de l’Estat. I si aquesta vegada la clau ha vingut del nord, dels catalans, cal dir-ho sense embuts: ens han ajudat. No ens han pres res —tot el contrari—, ens han ajudat a recuperar allò que era nostre i que havíem deixat perdre entre silencis i submissió. Els catalans han defensat el que consideren just amb una constància que ací sovint hem confós amb mala educació; han sabut dir “això ens toca” sense demanar perdó. Quan ells negocien, el mapa es mou; quan ho fem nosaltres, sovint només tremola la veu. El PP valencià ha passat anys esperant una benevolència que mai no arriba, i el PSPV, dividit entre la lleialtat al territori i la disciplina del PSOE, ha reclamat finançament amb la suavitat d’un sospir. I ara que el PSOE fa un gest, no és perquè el PSPV haja fet sonar la taula, sinó perquè li convenia fer-ho. Enmig d’aquest paisatge, Compromís ha estat la veu que no s’ha cansat: la que ha insistit quan la resta callava, la que ha posat números i ha recordat que som un país que paga com ric i rep com pobre, una veu que alguns volien folklòrica però que ha acabat sent imprescindible. I tot i això, com a poble, amb els nostres vots, no li hem donat a Compromís la força que necessitaria per poder negociar com Déu mana.
Potser per això resulta rellevant que, fins i tot des del món empresarial, s’haja començat a reclamar una mica de trellat. El president de la Confederació Empresarial Valenciana, Vicente Lafuente, ho ha dit clar: la proposta del govern espanyol és un punt d’avanç i no té cap sentit rebutjar-la en bloc per discrepàncies puntuals. Activar un fons d’anivellament transitori i abordar la condonació del deute associat a l’infrafinançament no són cap caprici, sinó condicions necessàries per a poder avançar cap a un nou sistema. El problema —reconeix— és que arribar a un acord ampli és complicadíssim quan els interessos polítics posen bastons a les rodes. I encara més si algunes comunitats, com ja ha insinuat el PP estatal, volen dinamitar la unitat del sistema o introduir subterfugis tan rebuscats com vincular el finançament a altres polítiques. En això, almenys, hi ha una coincidència: el País Valencià necessita una unitat lineal de finançament i un mínim de lleialtat interna.
Per això, quan ara alguna cosa es mou, cal celebrar-ho, però també cal aprendre. Aprendre que la dignitat no és un regal, és una pràctica; que els drets no es demanen amb timidesa, s’exigeixen; que el País Valencià no pot continuar delegant la veu en partits que tenen el cor a Madrid i només un peu a casa. I si per avançar cal caminar al costat dels catalans, dels mallorquins, dels qui formen amb nosaltres aquest espai compartit que alguns anomenem Països Catalans, doncs endavant. És ací on torna a ser útil aquella imatge de Ramon Muntaner que Joan Fuster recuperava a Nosaltres, els valencians: la mata de jonc que, lligada, no l’arranquen ni deu homes, però que, deslligada, un xiquet de vuit anys pot arrencar jonc a jonc. La metàfora és antiga, però la lliçó continua vigent: units, fem força; dispersos, ens desfan sense esforç. I convindria que l’esquerra valenciana ho tinguera present, perquè ara toca guanyar el relat. Explicar amb serenitat i fermesa que un millor finançament és bo per al País Valencià, que no és cap concessió ni cap amenaça, i que no cal acotar el cap davant les proclames anticatalanes de la caverna. Si deixem que siguen altres qui expliquen què ens convé, tornarem a perdre; si ho expliquem nosaltres, amb claredat i sense por, avançarem.
Ara que la finestra s’ha obert una mica, fem que entre aire nou. I que no la tornen a tancar.
