Escrivia l’altre dia sobre el líder nacional del Partit Popular i les seues ironies. No tinc cap dubte que el comentari de les vacances va ser una declaració d’intencions en tota regla. Altra més perquè l’anoten en la llibreta els seus votants. Si governa la dreta, descans retribuït només per a ells i baixada de salaris per a la resta. És el que estan anunciant, a so de bombo i platerets, amb suficient antelació. Perquè quan Feijóo parla de derogar totes les lleis sanchistas, allò que realment vol dir són retallades en sous, pensions i benestar social, i rebaixes fiscals a les elèctriques, al sector bancari i a les rendes més altes. Per això no m’entra al cap com el proletariat pot votar a partits que l’única cosa que fan és llevar-li drets socials. No ho entendré en la vida. El meu iaio sempre deia, en el seu castellà de la Manxa: un trabajador no puede votar jamás a la derecha, eso es cosa de ricos. El problema són els fachapobres que es creuen que són capitalistes amb sous d’obrers i que voten per opcions que clarament van en contra dels seus interessos com a classe treballadora. Sense ells, aquests mesquins, els seus botxins, no governarien mai.
Quan jo escolte en televisió l’il·luminat gallec dir que suprimirà tota la legislació aprovada per l’actual executiu em tremolen les cames, sincerament. Encara recorde les cartes que rebia ma mare a final de cada any en què li comunicaven una pujada de la pensió, atenció, del 0,25%. El full, el sobre i el franqueig de l’enviament quasi costava més que la vertadera revalorització. Eren temps de Fátima Báñez al capdavant del Ministeri de Treball i Seguretat Social (2011-2018). Ja saben els pensionistes quant augmentarà la seua prestació si governa l’amic del narco. L’IPC se’l passarà per on se’l va passar els anys 2012, 2013 i 2017. Una burla, i una mentida allò de nosotros siempre hemos revalorizado las pensiones conforme al IPC. Amb l’onubense, si la vera pel carrer, no em faria una foto, però amb la millor ministra del ram que ha tingut aquest país, defensora fèrria dels drets laborals i socials que treballa per millorar la vida dels més desfavorits, per descomptat que sí.Com diria ella, les daré dos datos:l’atur registrat al juliol és el més baix des del 2007 i la temporalitat marca un mínim històric. La foto que hi ha a continuació és d’una trobada fortuïta que vaig tindre amb Yolanda Díaz fa un parell d’anys en el parc del Retiro de Madrid durant una Fira del Llibre. Moi simpatiquiña!
I és que, efectivament, l’economia espanyola lidera el creixement a Europa i hui és un 13% millor que l’any 2018. Ha crescut quasi el doble que a França i a Itàlia, i sis vegades més que a Alemanya. Voldrien que les dades foren unes altres, però són les que són. Quin disgust per als salvapàtries de polsereta! D’altra banda, el Govern acaba d’ampliar el permís per naixement i cures a dènou setmanes. El Reial decret llei 9/2005 recull que la baixa per naixement ara serà de dèsset setmanes, a les quals se’n sumaran dues més d’addicionals que podran agafar-se abans que el menor complisca huit anys. M’agradaria saber quanta gent de dretes, patriotas y muy patriotas, renunciarà a aquest dret només perquè és un avanç social de l’esquerra. Ara diran també que els permisos de paternitat i maternitat estan sobrevalorats. El PP fins i tot ha dit que aquestes llicències són altre frau de Pedro Sánchez, però l’alcalde de Madrid, José Luis Almeida, està encantat beneficiant-se de l’estafa socialcomunista bolivariana. El cinisme de la dreta en aquest país no té límits.
Al meu parer, els electors són còmplices del desmantellament de l’estat del benestar que propugna la dreta i l’extrema dreta. I encara més preocupant és l’aposta dels joves en l’actualitat. El vot juvenil progressista forma part del passat i la majoria de xavals i xavales entre 18 i 24 anys, després de l’abstenció o el vot en blanc, s’inclinaria per la formació ultra. Els estudis sociològics demostren que la jovenalla ara és més conservadora, ja que si hi haguera eleccions demà, la votació d’aquest sector a formacions reaccionàries duplicaria quasi la de l’ala d’esquerres. La ultradreta està recollint el descontent generalitzat entre el jovent i li ofereix un discurs senzill sense aportar, per contra, cap solució al problema de l’habitatge o a la precarització laboral, i això no fa més que accentuar l’odi al sistema. És un vot d’enuig, de tedi, de frustració a favor d’un partit que simplement assenyala allò que no funciona i que proclama ideals i discursos absolutament radicals, autoritaris i antidemocràtics. Promeses buides, en definitiva. Demoscòpicament, la joventut actual s’assembla més als seus avis que als seus pares, i això és un pas arrere molt temerari. Sembla que la moda és anar contra l’engranatge i no vore el precipici. Modernors d’ara.
Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, el baròmetre d’intenció de vot més recent mostra que el PP i Vox recullen gran part del vot en els joves entre 18 i 34 anys. Com diu un internauta en una coneguda xarxa social, niños cantando «Pedro Sánchez HDP» mientras disfrutan del bono cultural, se van de vacaciones con el bono joven, disfrutan las becas para estudiar, sus padres tienen mejor conciliación y a su abuela le han subido la pensión… Però no solament els xicons estan desencantats amb la política. En general, el nou perfil de l’electorat de dretes és el d’un home (les dones mantenen una línia més moderada) amb menys educació, menys estudis i amb una situació socioeconòmica més precària i de vulnerabilitat. Imagine que és aquesta curtesa de gambals la que els fa pensar que continuem vivint per damunt de les nostres possibilitats com en el seu dia va dir l’indecent Cristóbal Montoro i allò que explicaria que donen suport a partits per als quals cobrar 1.100 € al mes està bé, tindre sanitat i educació públiques està sobrevalorat, percebre una pensió és una prerrogativa i gaudir un mes de vacances a l’any és un obsequi voluntari de l’empresari al treballador.
Em resulta inconcebible que hi haja tanta gent lobotomitzada que vota al partit de la revalorització de les pensions al 0,25%, del rescat a una banca obscena i totpoderosa que encara estem pagant tots i totes, del copagament farmacèutic, de la no assignació ni d’un euro a la partida dedicada a la Llei de memòria històrica, de l’impost al sol en un dels països amb més hores solars a l’any del món, de la negativa a la pujada, per a ells immisericorde, del salari mínim interprofessional però, en canvi, a favor de la baixada dels impostos als més rics i de tants i tants altres despropòsits que es faria llarguíssim enumerar-los tots ací. En definitiva, parle de totes eixes persones poc intel·ligents que, quan hi ha comicis, elegeixen un liberal que manifestament empitjora la seua vida diària. Que els treballadors voten a Feijóo, com els migrants a Abascal o les persones LGTBIQ+ a qualsevol dels dos és digne d’un estudi no sé si sociològic o psiquiàtric, la veritat. La que ens espera si aquests dos senyors s’asseuen junts en un Consell de Ministres, mà a mà. Mare de Déu santíssima! Obertament i a poc a poc van dient les coses que faran, o siga que qui avisa no és traïdor. Mentalitzeu-vos-hi, pensaran. Si això passara, seria un retrocés i un perill per a la democràcia.
En resum, sempre s’ha dit que la ignorància és molt atrevida, i és veritat. Per això al PP i a Vox els agraden els votants llecs que poden manipular fàcilment, i per aquesta raó és també tan necessària la cultura. Alguns insensats volen portar a la Moncloa una persona que representa un partit que des que està en l’oposició no ha donat suport a cap proposició de llei a favor de la classe treballadora. Cap ni una. Cero patatero, que diria Aznar. La política del Partit Popular és nosaltres (els rics) primer, els faeners (els pobres) després. Cada vegada que ha governat s’han retallat drets socials que paguen els de sempre, els de baix. Parla d’un increment indiscriminat del salari mínim interprofessional qui es va apujar el sou un 7,5% quan era president de la Xunta de Galícia i que ara cobra al voltant de 172.000 euros bruts anuals entre el sou base de diputat, un complement com a president del grup parlamentari i un extra del PP com a líder del partit. I diu que els altres han de guanyar menys perquè eixe augment del SMI l’única cosa que comporta és esforç salarial de l’empresa, esforç impositiu dels treballadors i recaptació per al Govern. Té bemolls que un senyor com aquest ens diga que las vacaciones están sobrevaloradas i ens vulga donar lliçons de jornals. Així, doncs, la solució està en el sufragi. Tan sols cal un poc de memòria quan arribe el moment d’anar a les urnes.
.
