En uns dies celebrarem el Dia de la Mare, eixa data en la qual, fins fa no res, esperava el típic collar de macarrons o la polsera d’imperdibles que els meus fills haurien fet a classe i portarien a casa d’amagat, per a sorprendre’m arribat el moment. Ara ja estem en una altra fase i, per tant, no he d’eixir a fer-me el vermut amb un collar de macarrons, entre orgullosa i avergonyida (o marcant tendència, mai se sap!). En l’adolescència, els collars de macarrons, com tantes altres coses, ja han passat a millor vida.
D’acord que tots i cadascún dels dies de l’any són el dia de les mares, però no va mal que una data marcada al calendari pose més intensitat i èmfasi en elles. Certament les mares són protagonistes les vint-i-quatre hores del dia, de punta a punta d’any, però no va mal destacar eixe protagonisme de manera més efusiva en una data concreta. Encara que siga només com un premi de consolació per allò que comporta ser mare i passa desapercebut.
Xiquets detalls que, amb el pas dels anys, reconeixem haver heretat de les nostres mares i que venen afegits al càrrec. Detalls que, per a nosaltres, també eren invisibles en l’adolescència i joventut, i que ara són invisibles per als que venen darrere.
Detalls com saber que els plàtans madurs seran per a tu, sí o sí; que quan arriben festes destacades cuinaràs per damunt de les teues possibilitats, a l’espera de tenir la casa plena; que els diumenges no seran per a descansar, sinó per a organitzar, o que les nits dels dissabtes no seran per a dormir, sinó per a esperar escoltar la clau al pany. Detalls com veure com vas perdent territori als teus propis dominis en benefici d’altres que venen de fora i prenen possessió del teu sofà, mentre tu quedes arraconada en una trista cadira de la cuina.
Detalls que no entren en l’epígraf de sacrifici perquè semblen venir adherits al càrrec amb naturalitat, i per això ja no computen com a importants. Detalls que ben mirats bé valen alguna recompensa en un dia en concret, encara que només siga un collar de macarrons que vinga a compensar totes les coses que, incomprensiblement, només queden a l’abast de la mirada d’una mare i que fan que tot continue funcionant.
Perquè només una mare s’adonarà que cal reposar el paper al WC si no volem tornar a comportar-nos com en plena era prehistòrica. Només una mare entendrà que la roba bruta no arriba pel seu propi peu a la llavadora (encara que de vegades estiga a punt de produir-se el miracle). Només una mare sabrà que fer la compra és imprescindible per a poder garantir l’alimentació al llarg de la setmana.
Només una mare sabrà que si no es reomplin les botelles d’aigua de la nevera, s’acabarà l’aigua freda i un poc també la pau. Només una mare sabrà que cal ocultar alguns productes amb alt contingut calòric si vol arribar a provar-los (com a idea diré que el xocolate dins dels envasos de caldo de pollastre és un bon amagatall. Done fe. No cal que em doneu les gràcies). Només una mare tractarà de lluitar contra els elements en uns dormitoris que requereixen d’una intervenció d’urgència que podria considerar-nos com perfectes deixebles de Trump.
Vaja, que, per molts motius, cal celebrar el Dia de la Mare, siga com siga. Si no hi ha regal, tampoc passa res, però almenys que hi haja una telefonada, perquè no hi ha res més trist que no tenir una mare a qui fer una telefonada. Però d’això sols ens adonem quan ja és massa tard.
