Posar nom a les coses i als conceptes és una de les operacions elementals amb què la humanitat ha pogut bastir el magnífic edifici del coneixement. Ara bé, el nom no sempre il·lumina la naturalesa. En certa manera, eixe és el cas de les monedes locals convertibles que presentí com a models en l’article anterior: el REC barceloní i la grama de Santa Coloma. És raonable batejar-les, però exhibir el nom no hauria d’emmascarar que, essencialment, solament són euros marcats per tal que només circulen en la comunitat local que els ha marcat amb l’objectiu d’afavorir l’activitat econòmica de proximitat. Un objectiu desitjable, en la meua opinió.
Les dues monedes són electròniques i circulen mitjançant les aplicacions mòbils corresponents. Tanmateix, el funcionament s’ajusta amb la imatge de monedes i bitllets d’euros de curs legal a què els Ajuntaments de Barcelona i Santa Coloma els hagueren afegit una marca. La convertibilitat en el sentit d’euro a (REC, grama) representa posar-los la marca. La convertibilitat inversa els la treu.
Hi ha un altre tipus de diner no-fiat (a més del diner coproduït, al qual he dedicat un manoll d’articles) que sí que és creador de moneda nova i, per tant, representa un sistema monetari alternatiu a l’hegemònic: el crèdit mutu. Recentment, he descobert comunitats que l’usen, i el disseny coincideix amb l’experiment mental amb què vaig obrir aquesta sèrie dedicada a la recerca de la naturalesa del diner.
Per simplicitat la meua comunitat experimental era de tres membres (un forner F, un carnisser C i un verduler V) (vegeu «L’essència del diner-confiança») que vivien en una illa (Experior) i que comerciaven amb els seus productes confiant uns en altres, és a dir, concedint-se crèdit mutu. Començaren intercanviant-se unes notes escrites (bitllets) com a reconeixement del crèdit i el deute, però decidiren més avant deixar de fer-ho i limitar-se a registrar les transaccions en una llibreta. Vaig batejar bancor la unitat de compte (la moneda) que feien servir. El tres començaven amb saldo zero bancors en els seus comptes. Si F compra productes a C, el compte de F experimenta un càrrec i es posa en negatiu (diguem-ne –10 bancor), el de C es posa en positiu i té un crèdit de +10 bancor. En la transacció s’ha creat un deute que es satisfarà quan C reba béns o serveis valorats en 10 bancor. I ací rau l’essència del concepte de diner. Si C pot demandar satisfacció del seu crèdit a qualsevol membre de la comunitat (per exemple comprant-li productes a V), aleshores la transacció anterior ha creat diner, concretament 10 bancor. I el que val per a tres membres es pot extrapolar a una societat més nombrosa.
És manifest que l’entorn adient del crèdit mutu és una comunitat de compradors que també són venedors (petites empreses, comerços i professionals autònoms). En el rol de comprador un membre disminueix el seu crèdit o el posa en negatiu (en càrrec). En el de venedor, veu com augmenta el seu crèdit o minva el seu càrrec. I no solament això, com a venedor els seus productes han de ser apreuats en la comunitat, d’altra manera no podrà equilibrar els càrrecs, que s’acumularien en el seu compte. En una comunitat de crèdit mutu que funcione bé els membres hauria d’apropar-se a saldo zero de tant en tant.
Veiérem, en la peça anterior, que les monedes convertibles paren atenció a les transaccions empreses-clients, el focus del crèdit mutu està, però en les transaccions entre empreses. A diferència dels models de moneda convertible, el crèdit mutu permet el comerç entre els membres sense que l’euro intervinga en cap moment. El crèdit mutu configura un sistema monetari exclusivament lligat a l’economia productiva i podem veure’l com un finançament, exempt d’interés, que les empreses es fan entre elles. El diner es crea en les transaccions en què un compte es posa en negatiu o aprofundeix la negativitat, i es destrueix en el procés de retornar a zero.
Les possibilitats que una moneda tinga èxit –si entenem per èxit l’ús generalitzat al si d’una comunitat– rauen en el fet que la varietat de béns i serveis ofertats a canvi d’ella aconseguisca certa amplitud. La inicial comunitat d’empreses, comerços i autònoms d’un sistema de crèdit mutu podria créixer amb membres que aporten el seu temps oferint serveis i participant en el sistema a un preu establert de l’hora de treball (en diuen banc de temps). També serien benvinguts els membres que concórren aportant al mercat objectes de segona mà i estimulen la reutilització.
L’univers de comunitats que han posat en marxa monedes basades en el crèdit mutu és enorme, la vitalitat dels projectes i l’impacte econòmic que arriben a tindre és variat, tant com la diversitat dels detalls i ajustos dels dissenys, que depenen del que decideix cada comunitat particular. Una estructura que té moltes comunitats en Espanya és la formada per les que usen Community Exchange System (CES), la plataforma d’una empresa sense ànim de lucre, nascuda en Sud-àfrica, i que s’ha estés per desenes de països arran de la crisi de 2008. Com en la llibreta dels habitants d’Experior, en CES es poden registrar les comunitats, els membres i els seus comptes, i les transaccions. La plataforma permet gestionar l’activitat interna d’una comunitat d’intercanvi, però també opera «proporcionant els mitjans pel comerç intercomunitari, fins a l’àmbit mundial», com llegim en la web enllaçada a dalt.
Espanya, amb 185 (de 833), és l’Estat que més comunitats té registrades en la plataforma CES. Desconec el nivell d’actualització de la informació d’aquesta la web, però presenta dubtes. Per exemple, roman registrada ECOXARXA Ribera Alta del Xúquer (núm. 158), i els membres registrats poden fer intercanvis, també intercomunitaris; però el seu bloc està inactiu i no té entrades noves des de 2016. Moltes comunitats usuàries de CES a Catalunya i el País Valencià s’anomenen ECOXARXES perquè anomenen ECO la moneda que creen mitjançant el crèdit mutu. Donarem una ullada a les d’ací.
