Aristòtil deia que en el centre està la virtut. I potser sí. Però si el vell estagirita alçara el cap i decidira fer un tomb per aquesta Europa nostra, plena de discursos inflamats i debats a crits, no trigaria a veure que aquell centre —l’espai temperat on abans s’apaivagaven les passions i es bastien majories amb fil d’agulla— està en perill d’extinció. Reduït a territori mític, com l’Atlàntida o la decència parlamentària. I si el vell filòsof s’aventurara més al sud, fins al País Valencià, el diagnòstic seria clar i contundent: el centre, si ha existit alguna vegada, fa anys que va eixir a fumar un cigarret i no ha tornat. La política europea s’ha anat convertint en una centrifugadora de moderacions. El vell centre, aquell que en temps de vaques bipartidistes servia per completar governs i facilitar pactes, ara sembla una antigalla. A França, el centre feia costat als gaullistes, excepte quan Miterrand decidí que posar comunistes al govern podia ser moderació a la francesa: amb copa de vi car, veu greu i Sartre de decorat intel·lectual; a Itàlia, la democràcia cristiana mantenia a ratlla el PCI gràcies al suport centrista…, fins que Berlusconi ho va remenar tot i va obrir la porta als lideratges de testosterona i Twitter que han acabat en figures com Trump. Potser el problema és que el centre és poc rendible. Massa fi per a un món de titulars gruixuts i xarxes socials enfurismades. El centre necessita matisos, però el sistema mediàtic prefereix els brams. És més fàcil fer viral una exabrupte que una reflexió pausada. Per això ara, quan s’han de fer governs, qui fa de frontissa no és el centre, sinó l’extrema dreta. I clar, l’extrema dreta no és una frontissa: és una maneta que només s’obri per un costat. Qui vulga passar per eixa porta ja sap a qui ha de fer l’ullet. I el centre? Ni està ni se l’espera.
I al País Valencià, què? Doncs ací el centre es va provar amb la taronja. Primer ho intentà Unió Valenciana, que va llançar una taronja al Congrés dels Diputats —un gest que pretengué ser una revolució cítrica però que acabà en un àpat de pollastre per als amics del PP. Els de la taronja van vendre el seu partit al Partit Popular a canvi d’un bon grapat de càrrecs, com qui es desfà d’un meló que pesa massa. Pere Mayor també volgué el centre amb aroma taronja. “Ni d’esquerres ni de dretes, sinó taronja”, deia, però, en vots, no arreplegà ni les de terra. El seu partit només va entrar a les institucions gràcies a pactes amb l’esquerra. Fins ara. En el futur, millor no especular: la política valenciana és més voluble que una brisa de ponent a l’agost. Després, arribà Ciudadanos, amb l’ambició de ser la frontissa, la tercera via i el centre raonable. Rivera i Arrimadas venien amb americana ben tallada, somriure controlat i molta foto de perfil de LinkedIn. Però ni Rivera ni Arrimadas volgueren fer de centre. Massa ideologia de dretes i un anticatalanisme a crits que no podien ni amagar. Volien flashos i catifa roja, no baixar al terra ni empastrar-se amb matisos, però se’n van anar literalment a pastar fang.
Algú dirà: i Espanya? Bé, ací hi ha excepcions. Junts i el PNB, partits conservadors i més aviat de dretes, han fet sovint de centre. Però no per convicció moderada —que també—, sinó per oportunitat i pragmatisme. La plurinacionalitat espanyola ha creat aquests oasis enmig d’un desert d’extremismes. Tanmateix, que el PP depenga d’aquests oasis i de Vox alhora és com voler ballar un Despacito mentre et posen les manilles. Una cosa és pactar amb la dreta, i una altra ben diferent acabar fent el ridícul amb Santiago Abascal marcant-te un pasdoble que no has triat. Així que sí, Aristòtil tenia raó: la virtut està en el centre. Però el centre polític, avui, és una espècie amenaçada. Un vestigi de temps passats que fa molt que va eixir a fumar un cigarret i no ha tornat. I al País Valencià, ni tan sols sabem on deixar la cendra.
O diguem-ho clar: el centre és el PSOE. Amb tot el que això implica.
