Fa pocs dies vaig llegir la notícia que els adjunte al final de l’article. Expressa, de manera arquetípica, com s’enfoca el multilingüisme a Espanya. (He esborrat la signatura del periodista i no done pistes sobre el mitjà que la va publicar. La meua anàlisi crítica no va contra cap persona ni contra cap mitjà. El que m’interessa és el contingut de la notícia i el missatge ideològic de fons que porta incorporat).
El fet concret que conta la notícia
El que conta la notícia és això: una sanitària asturiana es disposa a accedir a una borsa de treball del Principat d’Astúries. Presenta uns certificats de formació expedits a Catalunya, que estan redactats en català. Segons sembla, el Principat d’Astúries exigeix la versió oficial en castellà, però la treballadora ha d’encarregar una traducció jurada que ha de costejar-se ella mateixa. Això requereix un temps, amb el risc de que córreguen els terminis i es quede en desavantatge davant la resta de candidats o sense opcions laborals.
Analitzem l’assumpte: on radica el problema?
Aquests són els fets. És evident que hi ha un problema, perquè una ciutadana surt perjudicada en una circumstància concreta. Així que el primer consistirà a detectar correctament el problema, perquè només així estarem en disposició d’explorar solucions. Els done la meua anàlisi de l’assumpte.
Allà va: a parer meu, el problema consisteix en el fet que l’Administració està tocant els nassos a una ciutadana per presentar uns documents redactats en una llengua d’Espanya que gaudeix de reconeixement oficial.
(Parèntesi: perdre’s en dades irrellevants no forma part de la detecció del problema)
Abans de seguir, deixen que faça dues precisions per a no embolicar la troca:
- Per a la correcta anàlisi del problema, resulta irrellevant que els documents hagen estat expedits per una autonomia determinada en un període polític determinat. Sobren els judicis d’intencions, com per exemple sospitar que hi haja hagut una intencionalitat política en haver usat el català en documents oficials. Aquesta mena de sospites són impròpies d’una societat democràtica: l’ús d’una llengua se situa en les opcions de llibertat de les Administracions i dels ciutadans als quals serveixen i representen. I res més. Si l’ús del castellà no té mai finalitat política, l’ús de qualsevol altra llengua tampoc.
- És també indiferent que la ciutadana haja presentat els documents en català amb plaer o amb disgust, per la força dels fets o motu proprio. L’assumpte és que li toquen els nassos per presentar, davant una Administració espanyola, documents redactats en una llengua espanyola.
(Fi del parèntesi)
Possibles solucions al problema, a parer meu
Vist això, quines solucions es poden aportar? A parer meu, hi ha dues possibles solucions:
– Solució primera: acceptar els documents en català sense més. Raons:
- El català és una llengua molt pròxima que s’entén perfectament. (Diferent seria que estigueren redactats en basc). El català és una llengua d’Espanya.
- Els documents oficials redactats en qualsevol part d’Espanya, encara que puguen diferir en format i estil, venen a dir la mateixa classe de coses, ja que es mouen dins de la mateixa administració espanyola.
- La pregunta és pertinent: és de veritat necessari traduir aquests documents? Al llarg de la meua vida professional he format part d’un grapat de comissions per a personal docent de la Universitat d’Oviedo, i en més d’una ocasió, davant un certificat emés en català o italià o francès o portuguès o anglès, l’hem donat per vàlid. Requerir una traducció jurada per un document que certifica haver fet un curs a Barcelona, a Palerm o a Lió, retardant tot el procés en una ostentació de ridícula escrupolositat burocràtica? No, per favor.
– Solució segona: que l’Administració habilite un mecanisme ràpid de traducció o validació de documents redactats en una llengua no castellana, sense molestar l’administrada.
No ho oblidem: l’objectiu és no tocar els nassos a la ciutadana. Així doncs, si resulta que l’Administració rep un certificat redactat en una llengua no castellana (català, anglès, portuguès, francès, etc.) i necessita la seua versió en castellà, el que no pot fer és causar molèsties a la ciutadana i posar-la en situació de desavantatge enfront d’altres candidats. És la mateixa Administració la que ha d’encarregar-se de donar la validesa al document per la via que considere oportuna (traducció o qualsevol altre mètode).
Què hauria passat amb un document en portuguès o anglès?
Fins aquí he obviat una cosa de la qual, per cert, la notícia no diu absolutament res. Preguntem-nos-ho: què hauria passat si la treballadora haguera presentat algun document en portuguès o anglès, per exemple? Li haurien tocat els nassos a la nostra ciutadana de la mateixa manera? La crònica no diu res sobre aquest tema.
I si li hagueren tocat els nassos per un document en portuguès, hauria sigut notícia? Ai, que dolent soc!: rotundament no, no hauria sigut notícia.
Però en realitat, què és el que suggereix la notícia?
En fi, què volen que els diga. Per la manera com la notícia està presentada i per l’enfocament de la redacció, em fa l’efecte que la pretensió era presentar l’assumpte d’una manera totalment diferent, detectant el problema en un altre lloc, en un altre focus d’interés que depassa el perjudici denunciat per la sanitària asturiana.
Anem al gra: la notícia, en realitat, no està enfocada cap a un problema de gestió del multilingüisme, sinó cap al mateix multilingüisme com a problema. El missatge ve a ser com l’afirmació que li vaig sentir una vegada a algú: «A Espanya el multilingüisme cal respectar-lo sempre que no es passe de la ratlla». I què és «passar-se de la ratlla»? Simplement, usar les llengües que no són el castellà. En la mentalitat nacional espanyola es respecta el multilingüisme sempre que no siga multilingüisme. Molt curiós.
Fixem-nos: apareix com a notícia a tota plana i obrint la secció regional. Déu n’hi do! És tan important aquesta notícia? Home, té el seu interés, però no sembla més important que les que venen després (entre elles una sobre atracció d’inversions de grans empreses a Astúries). I vegen el que proclama l’avanttítol de la notícia: «Les complicacions lingüístiques per a accedir a l’ocupació pública». Tota una declaració d’intencions: «complicacions lingüístiques». Traduït a un llenguatge més directe, més rude: el multilingüisme (dels coll…) lleva treball.
La notícia comença així: «Xoc de naturalesa lingüística»: m’ho temia: les llengües són un problema! Totes? No, home, algunes: a Espanya, les que no són castellanes.
Però, perquè dissimular, perquè fer com que no entenem el missatge? Vostès ja ho han entès: «és el català, estúpid!» (com diria Bill Clinton).
L’enfocament de la notícia suggereix de manera prou transparent el diagnòstic que correspon a una determinada mentalitat nacional espanyola: els catalans com a problema. El català com a problema. És a dir, l’ús d’una llengua espanyola com a problema. És a dir, l’ús del català «quan es passen de la ratlla», que per a una certa mentalitat nacionalista espanyola és pràcticament sempre. Ja ho sabien vostés: la llengua catalana és una nosa que ha de «comportar» la Nació Espanyola. El castellà és una llengua, pel que sembla, en la qual és impossible «passar-se de la ratlla»; però la resta d’Espanya sí, especialment el català.
L’ús del català com a representació de l’indigerible
Per al pensament comú de l’espanyol mitjà, el problema és que els documents oficials estan redactats en català. I això resulta indigerible. Si la treballadora haguera presentat un document oficial en portuguès, hauria passat el mateix? Doncs no ho sé. Però fixen-s’hi vostès: si haguera passat el mateix, per què no ha sigut notícia mai i ho és ara perquè està el català pel mig? I si no haguera passat el mateix, em pot algú explicar per què havia de tenir més contemplacions una llengua no espanyola que una llengua espanyola?
Heus ací una pregunta central: el català, és una llengua espanyola, sí o no? No és possible contestar «sí, però», «espanyola a mig fer», «subespanyola», «poc espanyola», «menys espanyola (que el castellà)», o coses per l’estil. La resposta és clara i contundent: sí, el català és una llengua espanyola! És tan espanyola com qualsevol altra, incloent-hi el castellà.
Si tots els espanyols són iguals davant la llei, això significa que les comunicacions fetes en qualsevol de les llengües d’Espanya han de tenir els mateixos efectes, gaudir de les mateixes atencions i generar els mateixos drets de les persones. Qualsevol altra cosa no és igualtat lingüística davant la llei, sinó supremacia de l’ús d’una de les llengües per damunt de l’ús de la resta.
El rutinari supremacisme lingüístic castellanista
En el pensament espanyol mitjà s’assumeix que una de les llengües (el castellà) és font de drets plens i normals en tota circumstància, mentre que les comunicacions en la resta de llengües espanyoles tenen alguna mena de limitació en la seua consideració legal i administrativa i com a font de drets ciutadans. No són contemplades al mateix nivell. Aquest supremacisme lingüístic està interioritzat per bona part de la població, i de fet està consagrat en la nostra legislació. El supremacisme lingüístic justifica la superioritat natural o congènita d’unes llengües sobre unes altres, i té moltes semblances argumentals amb el supremacisme racial, que justifica la superioritat natural o congènita d’unes races sobre unes altres. El supremacisme lingüístic és una anomalia democràtica, un arcaisme decimonònic que continuem mantenint inexplicablement. D’aquí a cinc-cents anys, contemplaran la nostra època amb la mateixa curiositat pintoresca amb la qual contemplem nosaltres el segle XIX en matèria de desigualtat racial, de sexe o de religió.
Ramón d’Andrés és professor de Filologia Espanyola i Asturiana a la Universitat d’Oviedo, i membre de l’Acadèmia de la Llengua Asturiana i del Reial Institut d’Estudis Asturians.
[Article publicat originalment al blog El Miradoriu el 4 de juny del 2024.]
