En la societat actual, sovint es presumix que el capitalisme i la democràcia poden anar junts, atesa l’experiència històrica occidental contemporània, de tal manera que serien inseparables, com dos forces perfectament sincronitzades. No obstant això, a mesura que analitzem més profundament les seus dinàmiques, sembla evident que la seua presumpta harmònica convivència és una pura il·lusió. En realitat, el capitalisme només tolera una democràcia limitada que no amenace els seus fonaments. En cas contrari, prescindix d’ella o la reduïx a la mínima expressió.
En general, el capitalisme i la democràcia tendixen a xocar. De fet, estructuralment el capitalisme mina els principis fonamentals de la democràcia. Com a sistema de relacions essencialment econòmic, busca la maximització dels beneficis i la concentració de la riquesa en poques mans, en unes elits corporatives que actuen sols pensant en els seus propis objectius. En este context, el capital només permet una forma limitada de democràcia, que podria ser anomenada «democràcia formal». Un tipus de democràcia que facilita la participació política fins a un punt, sempre que no pose en perill els interessos de les elits econòmiques i empresarials. Exemples històrics de què passa quan la democràcia vol anar massa lluny en un context capitalista en tenim a muntó, i tots acaben amb dictadures i el retrocés o abolició de la democràcia.
Per la seua pròpia naturalesa, el capitalisme està dissenyat per a prioritzar els interessos econòmics i la rendibilitat financera per damunt de tot. Maximitzar els beneficis és la meta primordial. Amb estes regles del joc, l’existència d’una veritable democràcia econòmica és una quimera. Les empreses i les corporacions estan estructurades de manera jeràrquica, amb els propietaris i els accionistes prenent les decisions importants, mentre que els treballadors tenen una influència limitada. Esta estructura no només minimitza la participació dels treballadors, sinó que també genera desigualtats econòmiques massives i perpetua la concentració de riquesa en poques mans. També implica dominació en termes racials, de gènere, sobre l’esfera de la reproducció social i sobre la natura. Amb estes condicions, no resulta gens creïble l’apologia de la democràcia que es realitza en les societats liberals capitalistes, menys encara quan parlem de països empobrits per un sistema que sols busca incorporar a la causa a les elites corruptes locals en detriment de qualsevol avanç realment democràtic.
Fins i tot la mateixa democràcia política esdevé una utopia en el món capitalista, una simulació que oculta les veritables estructures de poder, perquè este tendix a limitar-la o contindre-la. Els grups de pressió oligàrquics i els interessos de les elits financeres i empresarials, amb totes les seues extensions judicials, militars, tecnocràtiques, mediàtiques i acadèmiques, exercixen una influència massiva sobre les decisions polítiques. Estes influències no sols limiten la capacitat dels ciutadans per a participar de manera significativa, sinó que també distorsionen les polítiques en favor dels privilegis d’uns pocs. Tot això afavorix que, al remat, la democràcia estiga buida de significat i contingut.
Les eleccions i els processos democràtics esdevenen rituals sense substància real quan els interessos econòmics i empresarials pesen més que la voluntat popular. No és gens estrany, al respecte, que l’abstenció electoral no d’eixe d’incrementar-se, com a expressió de descontentament, sensació d’abandonament i escepticisme davant possibles reformes democràtiques del sistema. Això porta a una sensació de desencís i desil·lusió entre els ciutadans, que perceben que les seues veus no compten realment en un sistema oligàrquic dominat pel poder econòmic, fins i tot en les idealitzades «democràcies liberals». A més a més, l’ús històric d’eufemismes com «democràcia orgànica», «democràcia corporativa» o «democràcia popular» en contextos autoritaris o totalitaris, confirma com el capitalisme pot utilitzar la democràcia com una màscara quan li convé, però la descarta quan es tracta de protegir els seus interessos.
En definitiva, la incompatibilitat entre el capitalisme i la democràcia és una realitat que no pot ser ignorada. El capitalisme no només impedix una democràcia econòmica plena, sinó que també limita la democràcia política autèntica i buida de significat la participació ciutadana, impossibilitant la democràcia social. Com a societat, és fonamental reflexionar sobre esta tensió, reconèixer les contradiccions i problemes que genera, i explorar alternatives que veritablement promoguen els principis democràtics i el benestar comú, en lloc de mantenir un sistema ecocida, genocida i suïcida, que sols busca la seua supervivència sense importar-li ni la democràcia ni la vida. Ignorar estes circumstàncies no és una opció que ens puguem permetre. Més bé, cal prendre consciència col·lectiva i començar a actuar des d’uns valors integralment democràtics, el que implica necessàriament eixir del sistema capitalista.
