El capitalisme com a addicció

El capitalisme és, bàsicament, el sistema econòmic dominant en el món, capaç de donar forma a la majoria de relacions humanes, en la mesura que no sols implica explotació i acumulació material, sinó l’hegemonia en la producció de subjectivitats i les vivències de la vida quotidiana. Però a l’hora d’esbrinar per quin motiu es tracta d’un sistema tan resistent i resilient, potser caldrà aportar una raó que normalment no sol ser considerada. Una raó més aviat psicològica. I és que hauríem de considerar el capitalisme com una addicció en el sentit més estricte del terme.

Una addicció que es planteja en un doble sentit. En primer lloc, el capitalisme fomenta l’addicció al consum desenfrenat i a uns valors propis. Des d’una edat primerenca, som bombardejats amb missatges publicitaris que ens inciten a comprar més i més, associant la felicitat i l’èxit amb l’acumulació de béns materials. Esta obsessió pel consum, i l’obsolescència programada que l’acompanya, ens du a buscar constantment la satisfacció a través de l’adquisició de productes, alimentant així una dependència insaciable. Però més enllà de l’addicció al consum, el capitalisme també promou una addicció als seus propis valors. Se’ns inculca la creença que la competitivitat, l’individualisme i la recerca del benefici propi són virtuts a seguir. Esta mentalitat mercantilitzadora, que reforça contínuament la centralitat de l’ego i l’egoisme, ens impulsa a adoptar un estil de vida patològic centrat en la maximització de guanys i l’èxit material, relegant altres dimensions de la vida, com les relacions interpersonals, els valors comunitaris o el benestar emocional.

En segon lloc, el capitalisme pot ser entès com una addicció al benefici per part dels mateixos capitalistes, sobretot dels més rics, que es veuen immersos en una espiral d’acumulació constant de riquesa. La recerca desenfrenada de beneficis es convertix en la seua principal motivació, i qualsevol límit ètic o ambiental es veu eclipsat pel desig d’obtenir més guanys. Esta malaltissa obsessió pel creixement econòmic i el constant augment de la taxa de guany perpetua un cicle addictiu que sembla impossible de trencar. I no importa estar en la cúpula dels que més guanyen i dels que més tenen, perquè l’addicció als beneficis sempre els du a desitjar més. Esta incessant cerca de guanys impulsa pràctiques empresarials que prioritzen el rendiment econòmic sobre altres consideracions, com la justícia social, als drets humans, la salvaguarda de la democràcia o la sostenibilitat ambiental.

És important destacar que el capitalisme opera sota una lògica addictiva que dificulta la seua transformació o superació. Les estructures econòmiques, polítiques i socials s’han modelat entorn de la maximització del benefici a curt termini, deixant poc espai per a alternatives que prioritzen el benestar humà i ambiental, o el pensament a llarg termini. A més, aquells que se’n beneficien del sistema tenen un interès personal a mantenir-lo intacte, reproduint així l’addicció al capitalisme. Com a sistema econòmic ecocida, este no només fomenta l’addicció al consum i als seus valors, sinó que també alimenta una addicció a l’absència de límits programats. En este sentit, la cultura del capitalisme ens conduïx a una incessant i absurda busca de més, sense una pausa reflexiva per avaluar les conseqüències socials, ambientals i ètiques de les nostres accions. Els resultats d’esta actitud estan a la vista en forma de progressiu col·lapse ecosocial.

La lògica addictiva del capitalisme també es manifesta en la seua resistència al canvi. Les forces que es beneficien del sistema estan fermament establertes i tenen un interès considerable en mantenir l’estat actual de les coses. Si és precís emprant la violència, la repressió i la guerra. Especialment si estes també es convertixen en font de negoci. Això fa que siga realment difícil introduir reformes significatives que desafien els fonaments del capitalisme i promoguen un model econòmic alternatiu, realment equitatiu, sostenible i emancipador. La reforma arriba fins que toca els pilars centrals del sistema, i si ho fa este defensa la seua addicció estructural a costa del que faça falta.

El capitalisme, en molts aspectes, pot ser comparat amb una droga dura, ja que genera una dependència profunda i destructiva en les persones i en les societats. Així com un addicte a les drogues busca constantment la següent dosi per mantenir el seu estat d’eufòria o evitar els símptomes de l’abstinència, els actors dominants del capitalisme, especialment els que conformen la classe capitalista global, busquen incessantment més guanys, més creixement i més poder per mantenir el seu estil de vida i el seu poder. I no hi ha droga substitutiva per a mitigar eixa addicció.

No és gens estrany que el capitalisme estiga estretament vinculat al tràfic de drogues, en la forma de capitalisme il·legal o mercat negre. Les economies subterrànies i els cartells de drogues prosperen en un entorn capitalista, on la demanda de substàncies addictives és constant i els beneficis poden ser enormes. Això crea un cercle viciós en què el capitalisme alimenta el tràfic de drogues, mentre que este, al seu torn, reforça les estructures capitalistes existents. Així com les drogues dures causen danys irreparables a les persones i a les comunitats, el capitalisme també produïx efectes devastadors en la societat. La desigualtat rampant, la destrucció del medi ambient, les malalties psíquiques i la corrupció institucional són sols algunes de les conseqüències del sistema capitalista que s’assemblen als efectes negatius de les drogues. En este sentit, abordar el capitalisme com una addicció implica reconèixer la seua gran toxicitat i els seus efectes nocius sobre la humanitat.

A més, el paral·lelisme entre el capitalisme i les drogues també es fa evident en la capacitat que aquell té per alienar i controlar les masses. Tal com les drogues poden alterar la percepció i el comportament dels individus, el capitalisme manté a les persones immerses en una il·lusió de llibertat i elecció, mentre intensifica les desigualtats estructurals i la manipulació de les necessitats i desitjos dels consumidors. Este control psicopolític sobre la consciència col·lectiva individual és explotat pels poderosos per mantenir el seu domini i augmentar els seus beneficis. A través de la publicitat cada vegada més invasiva, els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les noves tecnologies i les institucions polítiques es fomenta la conformitat amb les ideologies que reforcen el capitalisme, com el neoliberalisme o el neofeixisme, minant així els moviments de resistència, els intents de canvi social real o les cosmovisions alliberadores.

D’altra banda, com ocorre amb les drogues més dures, el capitalisme genera una espiral de saqueig, despossessió, destrucció i violència que afecta els individus, les comunitats i als països sencers. Les guerres per recursos, la deslocalització de la producció, l’explotació laboral i l’autoexplotació individual són alguns dels efectes directes del sistema capitalista que mantenen el sofriment i la misèria arreu del món. Per tant, reconèixer el capitalisme com una addicció implica no sols comprendre la seua naturalesa destructiva i controladora, sinó també treballar activament en la posada en marxa d’alternatives que posen fi a este mecanisme històric de dependència i explotació. És hora, doncs, de desintoxicar urgentment les nostres societats del capitalisme, de qüestionar radicalment els fonaments d’este sistema i de buscar eixides d’emergència que prioritzen la defensa de la dignitat humana i de la vida.