Fa 50 anys veia pel carrer els cartells amb les llistes electorals del meu poble i al·lucinava. Hi havia el bo i millor de cada casa. Ni triant-los a posta s’hi podien aplegar tants ineptes.
Ha passat mig segle i ja no m’espante tant quan veig les cares dels candidats. És cosa certa i comprovada que amb l’edat t’habitues a tot. Tanmateix, comprenc que el fet que jo encapçale una llista ha de resultar com a mínim esgarrifós per a la ciutadania de bé.
L’any 2007 els astres s’alinearen i a Cullera hi havia set o vuit independentistes. Militàvem en Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i vam decidir concórrer a les eleccions municipals. (A pesar de la meua militància republicana, vaig estar lligat al PSAN fins que deixaren de publicar la revista Lluita i als pocs mesos el partit va ser finiquitat.)
Vaig acceptar ser cap de llista conscient que qualsevol dels altres companys hauria sigut millor candidat que jo, però no els anava bé comprometre’s.
Els doctes de bar –ara de Facebook- cataloguen de seguida els caps de llista: són uns rucs que tenen l’ego pels núvols. Només els mou l’afany de guanyar diners.
Tal vegada sí. I de segur que tenim encara molts més defectes. Certament hi ha caps de llista que més val donar-los de menjar a banda. I no parle només per mi. Però estem els millors que podem estar. M’explique: en un poble de 25.000 habitants deu haver 20.000 persones més ben preparades que nosaltres, però no s’hi volen involucrar. Perquè es guanyen molt bé la vida fora de la política, per comoditat, per mandra, per temor, perquè no volen estar en boca de tothom. És ben bé que costa déu i ajuda confeccionar una llista electoral. Hi ha per exemple la gent que té negoci. S’arrisca a perdre clients. Hi ha també els qui busquen feina o fins i tot els qui aspiren a col·locar-se a l’Ajuntament. Presentar-te en una candidatura que té totes les de perdre no t’obri precisament les portes del mercat laboral.
Açò no hauria de ser així, ja ho sé, però parle de les mesquineses d’un poble on allò que sobra no és justament el trellat, vull dir, el treball!
Es dona també el cas contrari: persones que deleixen per ser candidats, sobretot en els primers llocs de la llista per si sona la flauta. Alguns d’ells desapareixen del mapa tan bon punt aconsegueixen la inclusió i no els veus el pèl en tota la campanya.
Han passat vora cent anys de l’inici de la guerra d’Espanya, però alguns encara tenen por de presentar-se per partits d’esquerra. Deixem-ho estar en partits dels quals parlen malament els mitjans. Esquerra Republicana, per exemple. Què hi farem? No pots obligar ningú a comprometre’s més del que li demana el cos.
Abans d’arribar a aquest trist estat de polític desnonat, m’he presentat dues vegades de cap de llista i un parell de voltes més ocupant el segon lloc. En les convocatòries restants he anat tancant la llista. Comence a fer mèrits perquè el 2027 m’accepte algú de fanalet roig.
