Ja tenim un altre 9 d’Octubre al sac. Com de costum als carrers hem tingut el desplegament de la llopada feixista que ha pogut escridassar, insultar, humiliar a pler als pacífics adversaris polítics del PP i de Vox davant d’una Policia Nacional manifestament pusil·lànime que no té, ni tindrà, delegat del Govern espanyol qui la mane. Enguany fins i tot aquesta banda de malparits s’han donat el gust d’agredir un dolçainer de la colla Estrela Roja de Benimaclet quan tornava a casa després de la manifestació nacionalista. Un clàssic. Tot plegat, sense la cacera feixista de costum, els 9 d’Octubre, amb els carrers de València mig buits i les platges de gom a gom, no serien res.
No han faltat tampoc els discursos d’exaltació regional que a hores d’ara, vista la situació de degradació social i cultural del país, farien traure les anguiles del cabàs fins i tot a un conservadoríssim Teodor Llorente. Discursos que han tingut com a contrapunt les crides a la gihad contra els defensors de la terminologia valencianista per part de dirigents polítics d’una indigència intel·lectual corprenedora com la consellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas.
Francisco, el tenor alcoià de Vox, ens ha cantat «limno» en un acte oficial. Ningú ja no se’n recorda que és el tipus que va titllar Mónica Oltra de vicepresidenta de merda, d’inculta, malparida i escòria.
I hi hagut premis, «que alegria, que alboroto, otro perrito piloto». Entre molts altres, un per a Amparo Cabanes, un pitbull atrotinat de la historiografia blavera, consellera d’Educació en els anys de plom, que va fer més mal que una pedregada. Un altre, per a Ferran Torrent, un dels principals actius en l’extensió de l’ús públic del valencià. Molt em tem que molts no han entès que Torrent acceptara els honors d’aquests lingüicides.
La cirereta del pastís ha estat, però, la gran tómbola amb premi per a tots del C1 de valencià impulsada per un president cínic que es veu que si que sap valencià -si més no llegir-lo en veu alta- i d’un conseller Rovira, José Antonio, que abomina sense dissimulacions de l’ús de la llengua del país.
Com vulga que siga, la celebració oficial del nostre naixement com a poble, la «festeta» com l’anomenava un Joan Fuster decebut, ha adoptat com sempre la forma d’una enorme columna de fum de canya aixecada des del Palau de la Generalitat per a amagar el saqueig, la mediocritat i, de passada, la ineficàcia política dels uns i dels altres.
Mazón ens ha entabanat bé. Mentre una part minsa d’aquest país s’enervava amb la seua tómbola o insistia en combatre la imbecil·litat de l’eslògan de la «terreta» proclamant la nostra condició de país, ell ja feia dies que havia muntat un negociat.
Ho han explicat els periodistes d’eldiario.es, Lucas Marco i Sergi Pitarch. El festival musical per a celebrar el 9 d’Octubre organitzat per la Generalitat amb un cost de 3,3 milions d’euros estava cuinat molt abans que s’aprovarà l’expedient administratiu. Un cas flagrant d’adjudicació a dit amb nocturnitat i traïdoria.
Segons l’oposició, aquest és el primer cas de corrupció -que se sàpiga- des que l’imitador de Ramonet el d’Oriola va prendre possessió del càrrec, ara fa quatre dies.
Llàstima que l’Agència Valenciana Antifrau poca cosa podrà fer en relació aquesta magarrufa atès que el nou director, l’aznarista Eduardo Beut, la primera cosa que ha fet ha estat tirar al carrer a Teresa Clemente, la qui fou directora adjunta amb Joan Llinares, i una funcionaria clau en el cas Blasco que s’encarregava, a més, de coordinar la faena de l’Agència amb la Fiscalia.
Fet i fet, Beut, en l’informe en què justifica el seu acomiadament, sembla molt preocupat pels peritatges que Clemente elabora per als fiscals. Segons, Beut aquests suposen una enorme càrrega de faena i, a més, són un autèntic «dislate», ja que l’Agència s’hauria de dedicar, entenem, a mirar i prou. Ves per on, que abans de treure-la fora a puntellons, Beut, es va interessar molt pels informes que sobre el Cas Azud, el qual afecta tot l’entorn de la difunta Barberà, s’havien enviat.
Clemente no ha estat l’única decapitada. Beut també s’ha carregat al director d’Anàlisi i Investigació, Gustavo Segura, responsable dels informes del Cas Erial enviats al jutjat. Un cas com es sabut que afecta principalment al pare polític de Mazón, el reu Eduardo Zaplana.
Darrere de tots dos, Clemente i Segura, se n’han anat cames ajudeu-me quatre funcionaris més. Tot un símptoma.
Beut està a punt de convertir l’Agència no en un galliner sinó en un confortable cau de raboses.
La repetició fins a la nàusea del ritual provincià del 9 d’Octubre oficial és tot un símbol d’un estancament col·lectiu en el fangar del regionalisme, la inacció civil i la imposició del marc mental dels sectors més retrògrads de la societat valenciana. El pitjor és que tant se val que manen els uns o els altres. La dreta continua imposant el seu relat mentre l’esquerra, l’oficial, l’accepta sense a penes matisos. Serà perquè al capdavall es tracta d’un marc mental, d’un relat, majoritàriament ratificat a les urnes, assumit. Som, certament, tot i que cada dia menys.
Ben mirat, com advertia Joan Fuster, tan injuriat pels apologistes del neovalencianisme, qui domina la partida en aquesta batalla entre continuar sent valencians o rendir-se a l’assimilació és la burgesia castellanitzant, dimissionària i catalanòfoba. La mateixa que està darrere de la dreta organitzada, la que fumiga l’oficina antifrau per aplanar el camí a la caixa dels cabals públics, la que vol degradar el valencià a fi de liquidar-lo sense resistència, la que ens entabana amb exaltacions col·lectives buides infantilitzant-nos com a ciutadans, la que ens voldria a fi de comptes dissolts en el magma del nacionalisme espanyol.
«Si el 9 d’Octubre serveix almenys», escrivia el 1978, «per demostrar que, no tots, però la “immensa majoria” dels valencians volem “desalienar-nos”, la festivitat tindria una importància decisiva». Tal volta encara estem temps.
