Estic acabant de llegir el tercer volum de Diarios de Rafael Chirbes. Finalitze una bona lectura i m’identifique amb l’angoixa retroactiva, la sensació de vergonya, que podia sentir l’escriptor de Tavernes, quan era un xiquet i escoltava el verb «furtar» i el substantiu «lladre». Era una de les acusacions que pitjor es podia dir a les persones: «Eixe ha furtat! És un lladre!» Furtar era el nom d’una acció molt lletja. Quina vergonya tan gran que ho pogueren dir de tu! Si a un el tenien com a lladre, tenia totes les portes tancades, perquè havia tirat tota la reputació per terra i estava considerat com un drap brut. Soc d’un poble molt menut i recorde que, si a algú li faltava alguna cosa, la feien aparèixer de seguida, perquè se sabia qui era el lladre. Sembla que només hi havia un en tot el poble i, per trobar-lo, no calia ser un geni.
Chirbes conta que experimentà aquella «angoixa retroactiva», en sentir pronunciar la paraula «lladre» a la diputada Mónica Oltra, en un debat al Parlament Valencià. Li tocà el tendre perquè, diu, que «furtar» o «lladre» no ens produeixen els mateixos sentiments que «robar» i «ladrón». I això que el verb «robar» és normatiu en la nostra llengua, encara que d’ús poc freqüent per aquestes terres. Chirbes ho diu així: «Són paraules neutres —”robar” i “ladrón“— que defineixen, encara que siga negativament, però no produeixen en mi cap classe d’angoixa, i el verb “hurtar” encara menys, és una forma arcaica, poètica pròpia de l’espai literari. Aquest estremiment suplementari, aquest exposar-te tu mateix als efectes de la paraula, és segurament el que separa la llengua materna (la mamada) de l’apresa, i ho escric jo, que he passat la major part de la meua vida parlant en castellà, vivint a ciutats de Castella, i que, a més, soc un escriptor en aquesta llengua i pràcticament analfabet en l’altra».
Potser, per això, els partits que tenen o han tingut dirigents encausats per «furtar presumptament» estan en contra del valencià. Segurament, pensen que mentre els diguen «ladrones», als dirigents que s’ha comprovat que han furtat, els valencianoparlants els seguiran votant perquè són paraules molt fofes. Recordeu com sona de fort la paraula «lladres» en la famosa cançò: «lladres que entreu per Almansa…» I Chirbes, que no és sospitós de valencià intransigent, es pregunta que hem fet els valencians per merèixer el tracte aquest que ens donen els governants de la dreta, que volen que diguem «ladrones». Chirbes ho diu molt claret: els jueus aprenien que eren jueus quan se’ls privava de coses que els altres tenien dret. Nosaltres haurem d’aprendre que som valencians, perquè no podem dir «furtar» o «lladre» i ens obliguen a dir «ladrones» o «hurtar» que són poca cosa i als valencians ens semblen inconsistents, pansides, massa toves…
