El passat 14 d’abril es va commemorar el 94é aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola, que va vindre precedida dels escàndols de corrupció del Borbó del moment, Alfons XIII. Amb una alta taxa d’analfabetisme, especialment a les zones rurals, fou una etapa de desenvolupament educatiu, cultural i intel·lectual sense precedents en la història d’Espanya. Doncs bé, la Casa Reial va anunciar uns dies abans d’aquesta efemèride que la infanta Sofia no rebrà formació militar com sa germana i que continuarà els estudis superiors en una universitat forastera. Ja tenim el burro en l’herba. La polèmica està servida.
De moment, no se sap on durà a terme el seu període de formació, però des de palau ja han hagut d’enviar un comunicat urgent per tal de desmentir que la filla menuda de Felip i Letizia es traslladarà als Estats Units. El fet d’anar-se’n fora sembla que és per a salvaguardar la seua privacitat al màxim, i és una cosa habitual entre les famílies reials, ja que permet els hereus experimentar la vida universitària amb més llibertat. Ara bé, son pare i ses ties estudiaren en centres nacionals i públics: Felip VI, aleshores príncep d’Astúries, es va llicenciar en Dret per la Universitat Autònoma de Madrid; Cristina ho va fer en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense i Elena va cursar Magisteri en un centre adscrit a aquesta. Els tres podrien haver assistit a qualsevol institució del món, però es va optar per fer-ho a Espanya com a suport a l’educació pública. Letizia, com que aleshores era una plebea, va fer Periodisme en la mateixa universitat que les seues cunyades.
Estudiar en l’estranger s’ha popularitzat molt en les últimes dècades entre les classes acabalades. Simple i pur postureig. No debades, el Preparat va realitzar un màster en Relacions Internacionals en la Universitat de Georgetown a Washington. Però allò que és objecte de discussió ara és si la criatura hauria de cursar el grau ací com va fer son pare, i jo crec que sí. Atés que ella és la segona en la línia de successió al tron i, per tant, podria algun dia arribar a dirigir el Reino de España, trobe que allò més sensat és que es matricule en una universitat pública espanyola. N’hi ha cinquanta, pot triar-ne la que vulga. S’especula que podria orientar-se cap a l’àmbit de les relacions internacionals, les ciències polítiques o, fins i tot, les disciplines STEM, cada vegada més demanades entre el jovent, i qualsevol d’aquestes tres àrees de coneixement podria cursar-les al seu país sense necessitat de viatjar fora. Ei, com si vol fer un mòdul de Soldadura a Albacete, sense cap problema. O millor, ja que viu a la villa y corte, que estudie en qualsevol de les sis universitats públiques madrilenyes i patisca en carn pròpia les retallades de la senyora Ayuso.
Òbviament, el clamor popular és que estudie a Espanya, en la pública, i que empatitze amb la majoria de xics i xiques de la seua edat, ja que no fer-ho és una manera de menystenir el sistema educatiu del seu país. És també una forma de donar exemple, de fomentar l’ensenyament universal, d’exalçar eixe patriotrismo de què tant parla Vox. La Marca España, en definitiva, és la defensa de l’educació i el professorat espanyols. A més a més, qui li paga els estudis? Perquè ni Felip VI està en nòmina en una empresa i s’alça a les cinc de la matinada per a conduir autobusos urbans ni Letizia neteja cases, o siga que l’assignació a la Corona ix de les arques públiques, és a dir, dels impostos de tots, que és el mateix que dir que aquesta gent viu amb l’esquena dreta i dels nostres diners. En la meua opinió, ni l’educació fora de les nostres fronteres és millor ni la infanta, per ser una noble aristòcrata, té dret a una formació diferent de la resta d’españolitos, com diria el gran Antonio Machado.
A la Zarzuela, l’únic maldecap no deu ser tan sols assumir les crítiques per aquesta decisió al meu parer absolutament impopular i equivocada, sinó també elegir el país en què Sofia de manera imminent i la princesa Elionor d’ací a uns anys estudiaran, ja que els Estats Units, a hores d’ara, és una destinació problemàtica. Primer, perquè és la nació que està amenaçant el món sencer amb l’inici d’una guerra comercial brutal que, per descomptat, també afecta Espanya. I, segon, perquè les universitats nord-americanes són ara el blanc de Trump, especialment Harvard, a la qual ha congelat 2.200 milions de dòlars per no cedir a les seues exigències polítiques i amenaça de vetar-hi l’admissió d’estudiants estrangers. De fet, el prestigiós centre lidera una acarnissada batalla contra les interferències de pensament únic del destrellatat president. Sense comptar l’allotjament, el transport, la manutenció i la seguretat, les carreres universitàries als EUA roden els 20.000 $ de matrícula per any lectiu, encara que varia segons l’estat i el centre, un import que és una minúcia si tenim en compte que l’any 2023 el pare de la col·legiala va rebre una assignació de 269.296 €, i la mare, 148.105 €.
Estudiar en internats privats elitistes forans amb diners públics espanyols només fomenta el rebuig contra la monarquia, una forma de govern hereditària completament antiga, anacrònica i obsoleta. A l’avi patern ja li vam pagar el Bribón, la cacera d’elefants a Botswana i moltes altres coses que no es poden dir, i mireu com i on ha acabat, només faltava ara que li costejàrem els estudis en l’estranger a la neta. Per cert, hi ha qui diu que Joan Carles s’ha exiliat a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units, però això no és veritat. L’emèrit és un pròfug que ha fugit voluntàriament amb tota la seua fortuna. Per a mi, un representant de l’Espanya exiliada per l’atrocitat d’una guerra immoral fou l’escriptor abans esmentat, que abandonà la seua terra amb poca salut, una maleta vella i dues mudes de roba en companyia d’una mare anciana, i als pocs dies va morir a Cotlliure amb les mans buides però netes. Igualet que el campechano.
En resum, no té sentit que una xavala que se suposa que representa Espanya se’n vaja a estudiar a milers de quilòmetres. Tenim ací molt bones universitats amb una àmplia cartera de graus i amb uns docents de categoria. Ja sabem que la xiqueta té el renyó cobert i que viu a costa del treball de tots nosaltres, però que li semble poc el seu país és un enorme menyspreu. La seua no ha de ser una instrucció reial, sinó real, amb xicons adolescents amb les pors però també les il·lusions habituals de l’edat. Eixa és la grandesa de l’educació pública, que ens iguala a tots independentment de l’estatus social. És l’únic ascensor social que existeix que anivella l’accés a una formació de qualitat, laica, universal i gratuïta tant si ens diem Sofia i som fills d’uns monarques totpoderosos elegits per dret diví com si ens diem Manel i els nostres pares són uns camperols d’origen humil. El sistema educatiu públic és un pilar fonamental de l’estat del benestar, significa igualtat i llibertat i permet que ningú es quede arrere, ni Sofia ni Manel. Defenguem-lo amb dents i ungles!
