“L’aire, cel i terra s’enfosquiran
En el moment que Déu i els seus àngels
A l’infidel esclafaran.”
Estes anteriors són paraules de Nostradamus sobre els eclipsis. Paraules terribles… No serem nosaltres qui entrem a valorar estes coses. Simplement dir que ací no el vorem, l’eclipsi total del 8 d’abril, perquè òbviament som en unes altres latituds o longituds, i on millor es vorà és a prop de Durango (Mèxic). Per tant, les coses, les situacions, i les paraules siguen de qui siguen, són relatives, ben relatives, cosa que no tenim sempre en compte.
Hauríem de dir que el Sol és 400 voltes més gran que la Lluna, però com està 400 voltes més lluny que esta, resulta que a la mirada humana semblen d’idèntica mida. La qual cosa ens indica que, òbviament, «la vista enganya». I ja si entrem en conceptes més enrevessats com rotació, translació, el·lipsi, periheli, excentricitat…, la vista i el cap se’ns ofusquen del tot, i acabem o tornem a la visió tradicional: el sol puja i baixa, s’alça i cau, naix i mor, ix i es pon. O siga, no només les paraules, també la vista, o la ment, poden enganyar-se. Mira que volien cremar o tancar perpètuament Galileu Galilei per dir que no era el Sol qui pegava voltes, sinó la Terra era la que es menejava. El temps que tarda la Terra a fer un volt complet és de 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 46 segons (aproximadament en un any). I, ja posats a dir, el Sol festeja amb la Lluna, de la qual es desprenen llàgrimes d’argent per amor, potser també, a vegades, per motiu d’algun amant passatger amb qui no es pot consolar. El Sol és d’or i la Lluna de plata, i la resta és pols o com diu la cançó: és «de hoja de lata».
Or i plata, hom creu, formen parella, com el Sol i la Lluna, com l’home i la dona. Encara que el Sol camina de dia, la Lluna de nit. I tenen difícil trobar-se, estar junts. Només en comptades ocasions s’abalancen l’un sobre l’altre, cau l’un damunt de l’altra, i s’emparellen, fan l’amor. Els humans, si mirem, ens podem ferir la vista. L’esclat es potent. És l’eclipsi. L’eclipsi total. Que durarà uns quatre minuts i 28 segons, i es vorà en la seua totalitat entre Amèrica Central i part d’Amèrica del Nord.
Els qui van inventar la paraula, eclipsi, volien dir desaparició/pèrdua, perquè un objecte (en este cas, la lluna) tapa l’altre (el sol) que desapareix. Però l’accepció pot donar a entendre també que un objecte o subjecte per si mateix desapareix, s’apaga, perd força, per tant s’eclipsa. Per una altra banda, a la Xina, que sabem que tenen una mirada ben especial, l’eclipsi es diu shih/menjar, perquè ells es pensaven que el sol era devorat o menjat, veges per on!, per un drac celestial, com si fora un toc dels déus, molestos per alguna acció humana; per la qual cosa eixe dia tots eixien al carrer a tocar plats i peroles per espantar el drac i deixar així el rei sol que seguira la seua marxa en pau. I nosaltres ens pensem que fan festa i xivarri, quan estan treballant i suant en favor de l’astre-rei. És que, acabarem dient, El Sol és or, la Lluna és de plata, i la resta és de «hoja de lata».
