Ja s’apropa una altra campanya electoral i ja estic embafat amb esta eterna precampanya que ja no sé si dura mesos o anys. El 28 de maig em cridaran a votar a escollir els regidors de l’Ajuntament de València, que és a l’únic lloc on puc votar. I de moment, el meu vot estarà en funció del que faça el València CF. Si baixem, em quedaré a casa, si ens salvem ja pensaré a qui votar. La desídia, l’electoralisme i subestimar la massa social del València CF, rebrà el seu càstig electoral i jo hi participaré si cal enfonsar qui va permetre que s’enfonsara el club que estime.
Em podeu citar Fuster amb el seu aforisme sobre la política que no fem nosaltres o em podeu alarmar, recordant el conte del llop, amb l’arribada de la dreta, però comence a pensar que és temps de llops que es mengen ovelles vanitoses i criar noves ovelles generoses, per fer un nou ramat. De totes les virtuts de l’ésser humà, segurament siga la manca de coherència la que es detecta millor. Pablo Iglesias defenia les classes populars i lluitar contra els de dalt, però va canviar el seu piset de Vallecas per un xalet de Galapagar. Ho sé, el vot de pobresa el fan només alguns monjos, però quan tu continues pobre i el teu veí se’n va a una casa de rics, l’enveja naix, es transforma en consciència de classe i descobrixes que ja no sou de la mateixa classe. La gent també va vore com a incoherent, que qui es queixava de les festes del PP al mercat central de València ara es posara en mode brilli-brilli per celebrar uns Goya «descentralitzats», però amb la mateixa coentor madrilenya de sempre.
Fer política erosiona els partits i fer governs amb partits del règim també, això és un fet i passa a tots els llocs. Ho hem vist al Botànic i ho hem vist al govern de l’estat espanyol. Si això ja és un problema per als partits, trencar amb els votants és un suïcidi. Compromís ha sigut sempre molt fràgil i ha basat el seu èxit electoral en dos coses: (1) equilibrar les quotes de poder de les diferents parts que el componien i, (2) tindre mobilitzat un entorn valencianista, políticament implicat, però independent del partit, que era qui portava els votants a votar.
Amb l’acceptació del pas al costat de Mónica Oltra, degut a les pressions sorolloses de l’extrema dreta i silencioses de l’esquerra madrilenya, l’equilibri s’ha ressentit. L’arribada de Joan Baldoví, com a personatge mediatitzat per televisions i premsa madrilenya, ha permés una patada i avant, per deixar-ho tot igual. Però com la política valenciana ningú la fa, ens la fa Madrid que ens porta un nou producte d’esquerres, mediàtic i madrilenycèntric, «nos trae sumar». Per als despistats, per quarta o cinquena vegada, sí, soc un dels dos que porta eixe compte que ha fet eixe vídeo. Les tensions que puga provocar la Yoli acabaran en una altra patada i avant, en un sumar compromís o en un més sumar paella valenciana amb pilotes o jo què sé. Intentaran emular eixe escenari imaginari que els teòrics i fans de l’alterespanya es van pensar que va passar de veritat en 2015 i que en realitat no va passar mai.
El trencament amb l’entorn valencianista és el que pot portar més problemes, ja que és imprevisible la seua reacció. Com ja vaig contar en El vestit nou de compromís, les dives, que són els assessors, fansboys, aspirants llepaculs a càrrec en un botànic 3…, s’han alienat creant una bambolla de somriures i felicitat enganyosa. A dins d’ella tot és bonic, el partit tot ho fa bé i ningú pregunta a ningú, perquè com ho fan tot tan bé, no cal preguntar a un sociolingüista per fer un vídeo de Joves PV sobre salut mental, per exemple. Tot és virtual, tot són eslògans buits prefabricats, tot són vídeos amb somriures i brilli-brilli, missatges motivacionals estil Paulo (La Fúmiga) Coelho, sense cap missatge polític. En la seua alienació del món real i les crítiques, estes dives semblaria que han comprat la metodologia Pantoja amb el «dientes, dientes, que eso es lo que les jode».
El Compromís prebotànic, estava molt implicat amb tot l’activisme de carrer que lluitava per la llengua, la cultura, l’escola pública, la sanitat, el finançament…, estos estaven mobilitzats i gràcies a ells es va aconseguir un primer Botànic, que va seguir com a Botànic 2 per donar una segona oportunitat amb l’esperança que complirien les promeses fetes abans del primer. Però no, ara l’activisme de l’entorn valencianista l’aïllen i l’apaguen, inclús l’ataquen si gosa criticar el Botànic. Els canvis aconseguits s’han venut com a victòries èpiques, encara que és evident que han sigut cessions i retrocessos. I clar, com deia abans, la manca de coherència es detecta sempre, i l’entorn valencianista no ha comprat les victòries com a tals i les ha denunciat. Les dives, enlloc de fer de pont entre els polítics i l’entorn valencianista, han atacat els crítics i han trencat la relació.
Ara només hem de vore si el que s’equivoca soc jo i Baldoví serà el nou president de la Generalitat, o qui s’equivoca són ells i els tocarà fer el viatge a Sumar, per a després acabar en el PSOE. Sembla que la idea dels mitjans madrilenys és tornar al bipartidisme i els aspirants a assessor o càrrec els tocarà apostar a carta guanyadora per entrar als despatxos. Siga com siga, jo em centraré a animar el València CF, perquè se salve i a lluitar perquè Peter Lim se’n vaja. Això és el que em lleva la son i no perdre càrrecs que no tinc i als quals no aspire, i sous que no em paguen i que no vull. Cadascú busca la seua felicitat com pot i vol, uns en un equip de futbol on anem a servir, i uns altres en un partit polític on van a servir-se’n.
