“Per a tindre enemics no et cal declarar cap guerra, només has de dir allò que penses.”
Martin Luther King
Mai la discrepància en la política no ha sigut realment considerada un bé, sinó més aïna l’origen inconfusible de la discòrdia entre els insignificants membres d’eixa ganga contradictòria i complexa que anomenem pomposament “humanitat”. I així ha anat l’assumpte al llarg dels anys, dels segles i dels mil·lennis. Per què ara havia de ser diferent? Ja sé que la idea d’una humanitat adotzenada i sempiternament unànime no és un plat gens mengívol, ¿però preferirien vostés l’espenta desordenada i caòtica de l’heterodòxia i de la discrepància contínua que ens poden portar a la guerra de tots contra tots tan temuda per Thomas Hobbes? La disjuntiva no em resulta gens fàcil perquè l’embrió del conflicte civil dorm plàcidament en les entranyes de qualsevol comunitat política (serpens latet in herba). Ara bé, estant les coses com estan i, atesa la incapacitat comprovada de molts a l’hora d’acceptar els punts de vista d’aquells que no pensen com ells, sí que puc donar al lector uns pocs consells racionals, raonats i raonables:
A) Si vosté creu en la innegable legitimitat del pensament crític dels altres i en el seu dret a discrepar, ha d’estar plenament disposat a practicar aquella virtut política que caracteritza alguns membres de la nostra espècie: la temprança i un cert allunyament mental respecte de les coses més mundanes.
B) Recorde que quan u s’enfurisma en una discussió és perquè ja no perseguix la veritas (veritat), sinó la seua pròpia vanitas (vanitat). La veritat, com diuen els lògics i els matemàtics, s’imposa sola, sense crits, rebomboris ni multituds enfervorides.
C) Oblide la seua impulsivitat innata i considere molt seriosament quins són aquells àmbits de la vida en què només podem emetre, com a éssers cognitivament limitats que som, meres opinions i no juís apodíctics.
Quan el pensament divergent dels altres en qüestions religioses, polítiques o socials només li provoque una lleugera sensació de sorpresa disfressada d’aparent interés o un incontenible badall i ganes d’anar a dormir, no ho dubte ni per un moment: s’ha convertit vosté en un autèntic demòcrata plenament respectuós amb el pensament crític i el dret a discrepar dels seus conciutadans. Si, per contra, les opinions dels altres li provoquen urticària i recurrents onades d’indignació, deixe de fer-se el sant (o la santa) i reconega sense embuts que allò que realment li agrada és dirigir el destí dels altres i ordenar-los el que han de sentir, desitjar, pensar, dir i fer. Està vosté fet un fanàtic dels grossos.
Per a finalitzar, també hem de tindre en compte que qualsevol de nosaltres, moltes voltes sense pretendre-ho, pot acabar convertint-se en un insuportable i malvat discrepant per a la turba de pell fina. Així és la vida perquè, com ja afirmava el nostre Terenci: la veritat engendra l’odi.
