A penes fa unes hores que han posat l’homenet de Finestrat al capdavant de la Generalitat. Des de la tribuna de Les Corts, content com un xiquet que acaba de descobrir com fer-se la mà, ha cantat un discurs embafós, tan previsible com una carta de restaurant de carretera per a camioners. Les paraules de l’homenet han sonat buides, vulgars i molestes com el retruny d’una traca xinesa. Han estat paraules pudentes com un peix endarrerit.
L’única gràcia del seu sermó d’escolanet ha estat que ha demanat perdó a les víctimes de la dana. A la dana, per cert, ell, ells l’anomenen barrancada com si així pogueren fer que la realitat es tornàs menys horrible, se n’entràs cap a dins seu com un mitjó.
L’homenet ha assegurat que ell no venia a prometre miracles ni tampoc a aixecar banderes de confrontació i, de colp i volta, un se l’ha imaginat presidint la processó de Saint Bartholomew (el programa de festes del seu poble en honor a aquest sant l’encapçala un text en anglès). Barty, per si no ho sabíeu, va ser l’apòstol que va predicar a l’Índia i que va acabar sent espellat al viu pel rei d’Armènia, igual que li va passar a Santa Rita Barberà.
Val a dir que el perdonavides de l’extrema dreta ha celebrat molt les paraules de l’homenet entre renecs contra els MENA, el pancatalanisme, els ecologistes… De poc, que aquell xiconot, màster en drets humans, no li ha besat el front amorosament al de Finestrat, comtat de Loving, Texas.
Quasi al mateix temps d’aquella sinistra cerimònia, un jutge ha enviat a presó Àbalos, acusat d’haver-se enriquit amb les mascaretes contra el bitxo de la pandèmia aprofitant-se que era ministre.
Per tot arreu, més que mai, se sent la ferum d’un règim que va nàixer mort. En aquesta terra tot naix igual, mort, de cap per avall, de cul, putrefacte.
El món, el nostre món menut, el que vam esgrafiar sobre la tomba de tants tirans, a penes és avui una muntanya de runes habitada per solitaris eremites de l’idealisme.
Vesprada freda i fosca. A Barcelona han penjat els putos llums de Nadal a major glòria dels comerciants. Llums o anguiles elèctriques que il·luminen pàl·lidament els cossos dels sense llar estiregassats contra els murs dels carrers de tota la ciutat.
Vesprada freda, de pensar el temps precipitant-se caòticament sobre el cos, el temps penetrant els ossos, el temps esbocinant lentament cada record d’allò que fórem, que volguérem ser. I enmig de tota aquesta desesperança, la rutina alegre d’estimar la vida.
El cas és que el dia encara no ha acabat i els miracles que no farà el de Finestrat ens els haurem de fer a nosaltres mateixos, els descreguts, els desencisats, els que encara hi som malgrat tot.
A la Calders, una llibreria que va ser una antiga fàbrica de botons, Joan Navarro presenta la seua obra completa amb un pròleg memorable de Pere Císcar. L’acompanyen Vicent Berenguer, Francesc Parcerisas i Enric Sòria. No puc evitar recordar aquella primavera calorosa de finals dels vuitanta, a Alzira. Presentació de la revista L’Horabaixa, a la Xúquer. El llibreter, Vicent Silvestre, està exultant. Som molt joves tots: Vicent Nàcher, Josep Manel Esteve, Juli Camarasa, Octavi Monsonís, Joan Paredes, Xavier Sáa, Àlvar Carpi… Encara no ens han vençut les decepcions o no del tot. Les marques deixades sobre la tomba dels malvats són ben visibles. Ens diluirem en els nostres silencis algun dia però serà molt a poc a poc. Fet i fet, aquella vesprada encara falten molts anys per a la singular desfeta de cadascun de nosaltres.
Navarro encara riu d’aquella manera enjogassada d’aleshores. Se’l veu content, diria que com gairebé sempre. L’acompanyem un nodrit grup de lectors incondicionals. Quasi tots els lectors de poesia ho són.
Aquesta d’avui, en el ventre de maons de sang de la vella fàbrica, és una cerimònia seriosa. No com la que ha tingut fa unes poques hores a la nostra estimada València.
Els poetes que oficien parlen del llenguatge com a eina de comprensió del món. Sobretot, parlen de la capacitat del llenguatge de Navarro per a crear bellesa com quan mira aquell reflex de llum matinera sobre les parets de la seua casa del sequer, a Oliva.
Sòria en destaca l’exuberància. Parcerisas la densitat lírica. Berenguer la mecànica invisible d’aquells poemes aparentment nascuts enmig del desori creatiu. Navarro, somriu i llig cadenciós, amb gust, a gust. La poesia o la pintura. La poesia que dialoga amb la pintura. La que dialoga amb la mateixa poesia. Recorda Navarro el pintor, Pere Salinas, còmplice creatiu. Recorda també la mare en el darrer sospir, i el germà i el murmuri de l’aigua cavallera fendint la terra i, en l’aire, oculta la veu enèrgica del pare com la veu d’un Déu. Aquesta és una cerimònia seriosa, revolucionària, que es rebel·la contra la tristor d’una època.
Escriu Navarro en un poema del seu llibre Magrana, titulat DER UNTERGANG DER TITANIC: Tot comença ara, i tot s’acaba. La màgia irrepetible dels instants. L’udol únic del llop a la clariana…
