El fenomen, tot i que universal i repetitiu, no deixa de sorprendre’m elecció rere elecció. Agafes la persona més illetrada del poble, algú que no sàpia fer la o amb un canut, la col·loques en una llista electoral i de sobte se sent assistida per set totes de ciència infusa. Entén de tots els temes i per a tots els problemes té solució.
Ací no s’acaba la cosa: els qui finalment tenen accés a fer i desfer en el pressupost municipal són tots els anys ferms candidats a rebre el Premi Nobel d’Economia.
Per no parlar de polítics del meu poble, que no s’han tirat mai un xavo a la butxaca, esmentaré quatre o cinc casos de ciutats properes a Cullera.
En una, un antic mosso de magatzem elevat a la dignitat d’alcalde, ara exalcalde, dispara amb una escopeta de 30.000 euros, té un pis ací, un al poble del costat i un altre a València. I amb una pensió de 800 euros mensuals viuen amb una cama en alt la dona, ell i l’amant.
Cal dir en el seu favor que és més llest que la fam: tots els seus amics i capitostos del partit han sigut jutjats i empresonats. A ell, en canvi, no se l’ha pogut imputar mai per res.
Un altre alcalde d’un altre poble tenia un negoci a mitges amb el germà. Aquest germà guanyava el justet per a viure, mentre que la primera autoritat, uns anys després de deixar la vara, va estrenar un xalet valorat en un milió d’euros com a mínim. És propietari també de dues cases modernistes enormes.
Un exregidor, que de jovencell poetejava, s’ha comprat fa poc un xalet de 750.000 euros. A més, té cases i pisos en uns quants països.
Un altre senyor, que quan va ser regidor de Cultura em va manifestar el desig de saludar personalment Ausiàs March, comprava terres a preu d’or en els terrenys destinats al Manhattan. Un sou de peó d’electricista és evident que no dona per a tant.
Dos o tres regidors franquistes, dels qui tallaven l’abadejo, escripturaren més de deu pisos cadascú.
En el pol oposat, els líders dels partits que són derrotats a les urnes acaben moltes vegades fotuts i arraconats al marge.
En poques setmanes de diferència entraren per la porta gran de Picassent el cap de llista d’un partit esquerrà i el líder d’un d’extrema dreta.
El primer per falsificar contractes de sol·licitud de telèfons. Jo mateix vaig ser un dels damnificats malgrat haver compartit cartell electoral.
El fatxa estigué a punt de matar a un que l’havia ofès.
Fins i tot a l’hora de delinquir hi ha classes.
