Ens apropem a les darreres etapes de la sèrie. És moment de recollir els fruits proposant una classificació del diner. Com es subministra (o pot subministrar-se) a la societat? Fugint de propostes exhaustives, de vegades confuses, i d’acord amb el propòsit de la sèrie, el meu catàleg atendrà característiques substancials del diner: la seua destructibilitat (o no) i el seu control centralitzat (o no).
1) Diner destructible
1.1) Diner-deute amb interés i de creació centralitzada. És el sistema actual, l’hegemònic. Es crea com a deute, la cancel·lació del qual el destrueix. Els deutors, receptors de la creació, són obligats a retornar-los amb interessos, exigits també en diners. Aquesta és la clau de volta del sistema i l’incentiu que agullona els manejos de les elits del negoci bancari. Els interessos estan a la base de les conseqüències negatives d’aquest sistema monetari. Com els préstecs no creen els interessos que cal afegir a la cancel·lació del principal, el sistema basteix un gegantesc esquema-Ponzi on les noves rondes de deutes creadors de diner proporcionen els requerits per a pagar interessos de les rondes anteriors. Un procés que com tots els esquemes-Ponzi solament pot mantindre’s amb un creixement continu fins al col·lapse, quan una ronda de deutors falla.
El control del subministrament l’exerceix el sistema bancari de banc central, una estructura piramidal amb governs, empreses i particulars, a la base com a clients dels bancs privats, que ocupen la zona mitjana i són els clients del banc central, al cim. Dedicàrem diversos articles a aquesta estructura a partir de «El banc central i el diner del banc central».
1.2) Diner-deute sense interés i de creació centralitzada. Subministrar diners a la societat creant-los mitjançant crèdits que no reten interessos deixa el negoci bancari sense el seu estímul. La institució que gestionés aquest sistema possiblement seria pública, mantinguda mitjançant els pressupostos de l’estat o amb alguna fórmula que combine aquests amb aportacions dels recptos dels crèdits. Quantitats, en qualsevol cas, calculades per a pagar sous i instal·lacions. Podria ser la banca pública d’Experior, l’illa dels experiments mentals amb què iniciava la sèrie. També podria ser coherent amb el discurs de Frederick Soddy, a qui dedicàrem uns articles descrivint els arguments amb què combaté la pràctica de reproduir diners mitjançant els interessos. Un concepte aritmèticament possible però inconsistent amb les lleis de la física (vegeu «La granja del diner». També és el que fa servir l’empresa SardexPay en el producte Efficio+, creant sardex mitjançant préstecs sense interessos a empreses membres. Vegeu «El disseny de la moneda sardex».
1.3) Crèdit mutu (diner-deute sense interés i de creació no centralitzada). El crèdit mutu, a què hem dedicat la darrera part de la sèrie, està pensat per l’economia real. Evitant l’acumulació i especulació, crea i destrueix diners en les compravendes, però exigeix que els participants siguen, simultàniament, productors i consumidors. Es creen quan un compte passa a dèbit o aprofundeix en ell. Es destrueixen quan un compte cancel·la el seu dèbit, en part o totalment. És el primer sistema que imaginarem en Experior abans de forçar l’aparició de la banca. Hem parlat de les Ecoxarxes valencianes i de les empreses Banca Wir suïssa i SardexPay italiana. Un dels problemes a resoldre pel crèdit mutu és com fer-lo arribar a col·lectius consumidors, però no productors, per edat, malalties, atur o altres causes involuntàries.
1.4) Diner-minvant. També citat com diner-oxidable, fou la proposta de Silvio Gesell per ressemblar el diner als béns i les possessions, que es malbaraten amb el temps (vegeu «Lliure-moneda». Afavoreix la circulació del diner i li treu possibilitats com a instrument d’acumulació i especulació. Durant la Gran Depressió fou usat en la població tirolesa de Wörgl. L’ajuntament, com a organisme central, imprimí diners en paper i els posà en circulació a través de la despesa pública estenent-los a la resta de l’activitat econòmica local. La circulació es completava i continuava perquè l’ajuntament també els admetia per a cobrar les taxes i impostos municipals. No era diner-deute, però si destructible. La seua destructiblilitat era la pèrdua periòdica de valor, que en Wörgl s’establí en l’1% mensual.
2) Diner no-destructible.
2.1) Diner-mina de control centralitzat. Els metalls nobles, especialment l’or fou usat com a diner des de ben aviat en temps històrics, precisament per la seua inalterabilitat (i escassetat). L’extracció minera incrementa la seua quantitat fins l’esgotament dels jaciments. També pot treure’s de l’ús monetari donant-li un ús ornamental i a l’inrevés. L’ús monetari, a l’època del patró-or, estava controlat pels bancs centrals que mantenien sota les seues voltes les reserves d’or que recolzaven la convertibilitat d’una petita proporció del diner emés. Si amb diner-deute costa apreciar les conseqüències de pretendre que el diner es reproduïsca mitjançant el préstec amb interés exigit en diner (vegeu 1.1), amb el diner-mina es visualitza més clarament. Aquesta dramatització continguda en la pel·lícula Concursante (Rodrigo Cortés, 2007), amb Leonardo Sbaraglia, és una bona il·lustració. També ho és la faula «L’illa dels nàufregs» que vaig comentar quan estudiàrem el dividend universal.
2.2) Variant virtual de diner-mina amb control no centralitzat. Li dedicàrem també una secció de la sèrie a la mineria Bitcoin. Una imitació virtual de la mineria d’or amb existències limitades i dificultat d’extracció en augment. El control està descentralitzat aprofitant la tecnologia de la cadena de blocs, però simultàniament es programa per tal que els miners competisquen cruament entre ells. Fonamentalment, els bitcoins fan el paper d’actiu d’inversió i especulació i, almenys per ara, l’ús com a mitjà de pagament és marginal.
2.3) Diner-coproduït. Basat en el concepte de dividend universal, l’actual versió es basa en la Teoria Relativa del Diner de l’enginyer francés Stéphane Laborde. Tots els membres de la societat són creadors periòdicament d’una quantitat equivalent de diner, i immediatament poden disposar d’ell per fer transaccions. És un diner que ja no es destrueix. La Teoria preveu que la seua creació homogènia –igual per a tots– no produeix inflació monetària. Part important de la teoria s’ocupa d’estudiar i ajustar els paràmetres que permeten valorar quantitativament el dividend universal per tal que siga neutral en el temps, sense afavorir unes generacions respecte d’altres. La nul·la perspectiva de què un organisme oficial pose en marxa un projecte de diner-coproduït dugué, en 2017, a fundar-ne un entre particulars, el projecte juniste, pel nom de la moneda, la juna (Ğ1), a la qual he dedicat unes quantes peces.
