Amb motiu de la celebració de la fira del turisme, Fitur, tan pretensiosa i internacional, les xifres i els comentaris sobre el que aquest sector de l’economia suposa per a Espanya han emplenat diaris i televisions. I, lògicament, revistes i mitjans especialitzats.
A nosaltres com a valencianes i valencians, tot el que significa de rebombori eixa fira ens ve un poc lluny. Aparèixer allà com un producte més entre els nombrosos estands, no ens solucionarà la vida. Però com que vivim immersos en el discurs ambiental actual i els polítics dominen eixe entorn, podrem fàcilment llegir o veure eixos titulars tan aparentment importants.
Cada raconet del nostre País ha ficat allà una representació. Els polítics l’han visitada de compromís i, en tornar a casa, s’han encés glorificant el carro i el que va damunt. Parlant dels beneficis enormes que el turisme ens porta. I de com augmentarà el nombre de turistes i com tot seran flors i violes per a cada poble.
És ben cert que avui el sector del turisme aporta al PIB espanyol quasi un 12 per cent , i al valencià encara més, el 15,7 per cent. Fantàstic! Ens hauríem d’alegrar i ballar-li els nanos als poderosos del sector. A tots i sense falta.
Segons ells i els polítics també, aquesta maquinària econòmica és el deus ex machina que resoldrà encara millor tots els problemes que tenim la gent de València.
De veres? No cal parlar massa ací de la destrucció de l’entorn urbà o del de vora mar, de la destrucció d’entorns i empreses que podrien haver donat cabuda a una altra classe d’economia. Per no parlar del fet que també s’han desfet modes de vida que eren els nostres i ens servien.
I per no parlar tampoc del fet que, precisament en algunes comarques on el turisme és més massiu és on es dona la casualitat que el PIB, o la renda per càpita individual, és de les més baixes de tota la nostra terra. És a dir que el turisme ha engrossit les caixes dels amos del sector, però no ha millorat quasi gens l’existència de tantes kellys o cambrers i resta del personal de serveis.
El turisme, aquest tipus de turisme, ens ha convertit en servidors, en gent obligada a malviure i treballar fort. Som el pati de descans d’unes classes mitjanes que tampoc no poden més. I que, naturalment, es conformen amb allò que un cert benestar els ofereix. Però no ens enganyem.
Aquesta classe de turisme té massa inconvenients per a ser considerat la solució econòmica principal. I basar la riquesa d’un país i el seu benestar cultural, mental i social en aquesta classe de producció és quedar-nos com estem: malament.
I no es pot edificar fent que vinga més i més gent. Amb una massificació perversa i destructiva. El model és nociu.
