El dijous passat, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va assistir a un acte amb víctimes del terrorisme en la Universitat de Navarra, en concret, les III Jornades Contar el Terror. A l’eixida, un grup reduït d’una trentena d’estudiants l’esperava a la porta de la Facultat de Comunicació per insultar-lo al crit de corrupto, maricón i hijo de puta i, per descomptat, no hi va faltar el típic càntic de la dreta ¡que te vote Txapote! Evidentment, aquest escarni d’odi impressionant contra un membre del Govern central em sembla intolerable, però sobretot més greu i preocupant és que s’haja produït en un espai de convivència, de reflexió i de confrontació pacífica d’idees com se suposa que és una universitat. La rectora, María Iraburu, va emetre de seguida un comunicat en què condemnava el comportament lamentable i injustificable d’aquests energúmens, i la institució manté oberta una investigació per tal d’identificar els implicats i obrir-los els corresponents expedients disciplinaris.
M’agradaria saber, i entendre, què fa que uns xavals de vint anys o menys s’atrevisquen a proferir uns insults tan greus contra una de les persones més decents de l’executiu. Quan s’ataca l’oponent i no els seus arguments es comet la fal·làcia lògica coneguda com a argumentum ad hominem: no s’arremet contra els posicionaments de l’adversari, sinó contra la persona i se’n qüestiona la integritat moral i l’honestedat. En aquest cas, fins on jo sé, Grande-Marlaska no està ni investigat ni imputat en cap trama de corrupció. És, a més, un ministre independent sense carnet del PSOE amb una carrera brillant en la lluita contra ETA, o siga que tampoc la menció a Txapote venia al cas. Considerar sa mare una barjaula és d’una pobresa moral i d’una baixesa supines. I, finalment, ficar-se amb la seua orientació sexual, en el segle XXI, és definir-se per si sols perquè només malparla d’aquells que han pronunciat aquests crits homòfobs que atempten contra la dignitat del jutge i que són d’una gravetat manifesta en una democràcia. La diversitat ens fa millors, que va dir el president del Govern en un missatge en la xarxa social X. Si a tot això sumem que les ofenses van tindre lloc en un entorn de respecte, un espai clau per a la formació de persones amb pensament crític, el temple de la saviesa i l’educació, potser perquè treballe en la Universitat d’Alacant que em deixen absolutament perplex i esmeperdut, a banda de trist i molt apenat.
Sí, estic atònit i atordit perquè són universitaris amb pèls on ja tots sabem i, en teoria, són adults, i com a docent caldria analitzar quin tipus d’educació han rebut aquests desvergonyits des de menuts. A quants d’aquests destarotats burlons els han marmolat en arribar a casa quan els pares els han vist en la televisió mofar-se de l’exmagistrat? O, en canvi, els han donat la palmadeta a l’esquena i els han felicitat? Si foren els meus fills, el bonegó seria estratosfèric. Ara bé, convindria saber també quin tipus de principis i valors s’estan transmetent en l’elitista universitat catòlica vinculada a l’Opus Dei on estudien. Si han dut a terme aquest assetjament públic perquè parlem d’ells, ho han aconseguit. Però l’acció diu poc i bo d’aquesta minoria de joves que entén la tolerància a la seua manera.
El 27 de febrer del 2008 vaig publicar un breu article d’opinió en el mític periòdic universitari El Vicent de la UA titulat «Homofòbia en la universitat» arran d’uns comentaris clarament homòfobs que van aparéixer en uns cartells de la Coordinadora LGTB, acabada de crear, del campus alacantí. I hi deia: «sembla mentida que encara l’any 2008 estiguem així». Han passat més de setze anys i mig i, tristament, encara estem igual. Les ignomínies contra Marlaska que tots hem vist i escoltat per televisió les proclamaven criatures de casa bona en una universitat, ja em fa igual catòlica que laica, privada que pública. És un lloc al qual assisteix, suposadament, gent ben formada, respectuosa i amb idees pròpies del segle en què vivim. Si els futurs metges, periodistes, professors i enginyers, per posar-ne tan sols alguns exemples, pensen i actuen així, anem molt malament. «Voldrà dir que la universitat, i tots nosaltres, com a estudiants o treballadors, haurem fracassat», sentenciava aleshores. Continue pensant exactament el mateix.
I tot això coincideix amb el començament del judici a la Corunya per la mort vil i covard de Samuel Luiz el 21 de juliol del 2021 a mans dels cinc acusats al crit, precisament, de maricón, per als quals la fiscalia demana penes de presó que van dels 22 als 29 anys. Per desgràcia, aquesta paraula pejorativa com a insult i atac al col·lectiu LGTBI ha tornat a prendre força després de molts anys de lluita per desestigmatitzar-la. Durant el 2023, els delictes d’odi per orientació sexual van augmentar un 13%, sobretot les escomeses en la via pública mitjançant agressions verbals i físiques, i el perfil de l’agressor és el d’un baró menor de 25 anys. Quatre de cada deu homosexuals han patit alguna vegada vexacions per la seua condició sexual. A Espanya hi ha hagut 57.000 agressions homòfobes en els últims cinc anys. Són dades de la Xarxa Estatal d’Observatoris contra la LGTBIfòbia. Així, doncs, com va manifestar Pedro Sánchez, els discursos d’odi no són innocus. Tot i que en el cas de la Universitat de Navarra eren una colla reduïda de mocosos, l’aversió s’estén com la pólvora i cal evitar que fets com aquest es repetisquen i es convertisquen en habituals, atés que aquesta mena d’humiliacions, lluny de disminuir, estan cada vegada més presents als carrers.
Fa ja uns quants anys que vaig llegir l’autobiografia escrita pel mateix Grande-Marlaka, Ni pena ni miedo. Un juez, una vida y la lucha por ser quienes somos (2016), una obra plena d’informacions inèdites i reflexions personals. Ara és el moment de destacar-ne dues molt breument. D’una banda, el bilbaí ha sigut sempre, i continua sent-ho, un gran defensor de la llibertat, un lluitador aferrissat contra el terrorisme des de l’Audiència Nacional, i convé recordar que va ser un dels objectius del comando Biscaia de la banda terrorista ETA, unes amenaces per les quals va haver de conviure amb escorta policial. D’altra banda, Marlaska va ser una persona valenta que l’any 2006, en una entrevista a Rosa Montero en El País Semanal, va fer pública la seua homosexualitat i va reconéixer que s’havia casat amb el seu xicon, Gorka Arotz. Des d’aleshores s’ha significat sempre com una de les cares més visibles del col·lectiu LGBTI, i assisteix any rere any a la manifestació de l’Orgull estatal. Injuriar una persona que ha fet tant pels drets de gais, lesbianes, bisexuals, transsexuals i intersexuals amb el qualificatiu despectiu de maricón és, a banda d’una falta de consideració, pixar fora de test. Però no ofén qui vol, sinó qui pot. Al final del camino, espero una pequeña sonrisa o Espero que al mirarme a los ojos, veas sinceridad són alguns fragments de l’extensa i personalitzada dedicatòria del llibre que Fernando va fer al meu exnóvio el 27 de maig del 2017 en la Fira del Llibre de Madrid, i que acabava amb un afectuós Abrazos/Besos.
En conclusió, els fets ocorreguts a Pamplona formen part de les coses que no haurien de succeir mai, ni amb un ministre ni amb ningú, i cal condemnar-los severament. El respecte i la cordura, que comencen en un mateix, són la base de la convivència en aquesta societat cada vegada més polaritzada, en constant canvi i suposadament també més tolerant, els pilars bàsics d’un estat lliure i democràtic. Promoure unes actituds corteses i deferents amb els drets humans és un dels objectius de l’educació superior, però sembla que aquests totxos maleducats no van entrar a classe quan això s’explicà. També degueren fer fugina el dia que ensenyaren que una persona no pot ser vilipendiada per la seua orientació sexual. Per això, tenen molt a aprendre encara aquests fills de papà, primer i fonamental la moralitat de la faula tercera del llibre sisé de l’escriptor grec del segle VII aC Isop, De les dues llagostes: abans de dir mal d’algú, mira primer qui ets tu.
