L’Ajuntament d’Alpedrete (Madrid), governat pel PP i Vox, va decidir fa unes quantes setmanes retirar el nom a la plaça de Francisco Rabal i a la Casa de la Cultura Asunción Balaguer, sens dubte dues llegendes del nostre cinema, veïns d’aquesta localitat durant gran part de ses vides i, com és sabut, militants d’esquerres. El motiu? Que eren actors progressistes amb carnet del Partit Comunista. Al meu parer, és una cafrada descomunal en la qual subjau, novament, el fanatisme i el sectarisme a què la dreta, per desgràcia, ens té ja tan acostumats. La decisió ha generat tantes protestes i crítiques, fins i tot per part del PP madrileny, que el consistori ha hagut de fer marxa arrere i ha anunciat que els noms de Paco Rabal i la seua dona tornaran a ser honrats als carrers. Caps de suro, quina manera de fer la punyeta i el ridícul, mai no n’havien d’haver desaparegut!
Per descomptat, rectificar és de savis, i benvinguda siga la restitució del nom de dues persones molt estimades no solament pels veïns d’aquesta localitat de la serra de Guadarrama, sinó pel conjunt del país, que ens han deixat un llegat cultural incalculable. Però no hem d’oblidar que PP i Vox han fet el que feien els nazis, acabar amb la memòria i atacar la cultura, com molt bé ha explicat un dels fills del matrimoni. I tampoc se’ns pot passar per alt que la retractació s’ha produït, segons sembla, no tant per les queixes de familiars i amics del món del teatre, ni tan sols per les manifestacions massives dels alpedreteños i dels seguidors i admiradors del murcià i la catalana, sinó exclusivament quan des de Génova 13 i la presidència de la Comunitat de Madrid li han estirat les orelles a l’alcalde i li han fet veure que la seua pretensió era, senzillament, una canallada. És a dir, ha fet falta que Isabel Díaz Ayuso publicara un missatge en la xarxa social X en què es manifestava totalment en desacord amb la decisió presa pel seu súbdit perquè aquest, ipso facto, anunciara que en cap cas pretenia menysvalorar l’honorabilitat d’aquests dos artistes, i que en la Junta de Govern d’aquest mes de maig aprovaran el restabliment de la denominació de la plaça i del centre cultural. Perdó per la grolleria, però tira més un pèl de figa de la totpoderosa presidenta que una maroma de barco! L’edil va dir, a més, que obeïa, gustós, la seua cap, segons ell «lo mejor que tenemos en España, junto con Alberto». Sense comentaris.
La cultura ha de ser lliure i plural, deia el comunicat de la Donald Trump madrilenya. Puc dir que és la primera vegada que estic d’acord, i no és gens fàcil, amb alguna de les tantes coses que diu aquesta senyora de verborrea fluida. Ara bé, jo li demanaria que fera un pas més. ¿Per què no exigeix restituir els versos de Miguel Hernández en el memorial de les Tretze Roses del cementeri de l’Almudena que en altra ostentació de radicalisme va eliminar l’Ajuntament de Madrid, presidit per l’ara ballarí de xotis Almeida, al febrer del 2020? ¿Per què no s’anima a demanar que siga reparada l’obra mestra de l’extremisme comés per la mateixa corporació municipal com va ser la retirada de la placa que homenatjava el ministre socialista Indalecio Prieto? I, posats a fer, ¿per què no escolta les associacions de memòria històrica i permet col·locar en la seu de la Comunitat de Madrid, on té el seu despatx, un cartell que recorde que aquell edifici va ser un centre de tortura del franquisme? Estaria molt bé que ho fera, i que la pressió exercida sobre la màxima autoritat de la localitat de la Foia de Villalba no quedara només en una anècdota aïllada.
No negaré la influència que haja pogut tenir la Belén Esteban de la política espanyola en la reversió d’aquest destrellatat atreviment, ni tampoc la reprimenda, pública i privada, del PP nacional i autonòmics. Però, indubtablement, després de setmanes d’indignació per part de la família, amb una Teresa i un Benito Rabal combatius a ultrança en la defensa de la memòria dels seus pares, la mobilització popular i ciutadana, de companys del món de la cultura i l’art com Pepe Viyuela o Antonio Resines, d’escriptors gens sospitosos de ser esquerrans com Arturo Pérez-Reverte, de la Unió d’Actors i Actrius, de l’Ajuntament d’Águilas (Múrcia) i dels mitjans de comunicació que se n’han fet ressò, estic convençut que tot aquest suport hi ha tingut molt a veure. Tota pedra fa paret. De nou, la dreta i la ultradreta tracten d’imposar les seues idees, anul·lar persones i reprimir valors. És el seu modus operandi. Però això no és llibertat, paraula estrela durant la campanya electoral del 2022 de la nena mimada del PP, sinó censura. I amb repressió i sense cultura no hi ha democràcia. De fet, no és la primera vegada que ho fan. El Partit Popular i Vox, tanto monta cortar como desatar, han censurat La villana de Getafe deLope de Vega per suposades insinuacions sexuals, han cancel·lat la representació de l’emblemàtic Orlando de Virginia Woolf perquè aborda la sexualitat femenina i l’homosexualitat, han retirat de la programació dels Teatros del Canal el monòleg Muero porque no muero. La vida doble de Teresa, de Paco Bezerra, obra guardonada amb el Premi SGAE Jardiel Poncela… Vet ací només tres exemples de censura ideològica dins els dominis de la princesa de Chamberí.
Fora, a casa nostra sense anar més lluny, la tònica de la cancel·lació de l’extrema dreta s’ha fet ben palesa des que dirigeix la Conselleria de Cultura no un poeta o una escultora, no un dramaturg o una actriu, no un director de cine o una cantant, sinó un extorero que acaba de batejar una ruta de senderisme amb el nom de general Moscardó, un dels militars franquistes que es va sublevar a Toledo el 1936. Així, als quatre mesos en el càrrec va anunciar que retiraria totes les ajudes a fundacions que promocionen la literatura valenciana per no ser de la seua corda dogmàtica. Després, que no donaria suport a artistes i col·lectius que facen servir el terme País Valencià perquè no és legal, tot i que apareix en el preàmbul de l’Estatut d’Autonomia. L’Ajuntament de Torrent, governat per la coalició reaccionària, acordà que l’auditori municipal deixara de tenir el nom de Vicent Torrent, músic del mític grup Al Tall. A Borriana, el regidor de Cultura, de Vox, va eliminar les subscripcions de cinc revistes en valencià de la biblioteca. L’escriptor Manuel Baixauli va veure com l’acte que tenia amb estudiants en el marc del cicle Trobades en la Biblioteca Valenciana era cancel·lat ves a saber per què. Per no parlar de l’esborrament del mural que denunciava el genocidi d’Israel sobre el poble palestí al barri de Benimaclet de València; l’anul·lació de la Cavalcada de les Magues, coneguda com la Festa de la Infantesa, també al Cap i Casal; la supervisió per part de l’Ajuntament de Fanzara (l’Alt Millars) de les obres d’art urbà a l’aire lliure… La llista de despropòsits a les nostres terres és, malauradament, inacabable, però totes evidencien que aquesta gent que no sap fer la o amb un canut, amb les seues arbitràries determinacions, fan més mal que una pedregada.
Sí, i sense que servisca de precedent, estic d’acord amb la líder madrilenya: la societat espanyola és cada vegada més lliure i més plural. Vivim en democràcia, i el pensament polític de cadascú és independent, personal i intransferible. Que el guionista i director murcià votara en vida a favor del comunisme és del tot indiferent quasi vint-i-tres anys després de la seua desaparició. Ell i la seua esposa són patrimoni de tots, un símbol, dos grans referents de les arts escèniques, estandards de la cultura nacional i internacional, i per això han d’ocupar un lloc privilegiat no solament a Alpedrete, sinó en els carrers i en els auditoris de tots els municipis d’Espanya, perquè aquesta parella d’intèrprets els dignificaran i seran un motiu d’orgull per a eixos llocs i els seus habitants. Tanmateix, es nota que l’alcalde del PP i la regidora de Cultura i Patromini de Vox no han vist la interpretació de Rabal en Los santos inocentes (1984), guanyador del premi al millor actor en el Festival Internacional de Cine de Cannes d’aquell any, ni la de Balaguer en el musical Follies (2012), Premi Max 2013 a la millor actriu secundària. Si anaren més als cinemes o als teatres i no tant a missa, de caça o a les corregudes de bous, els lluiria més el pèl.
Senyores i cavallers, encara que vostés la menyspreen, la cultura és intocable. Aprenguen que els noms de Paco Rabal i d’Asunción Balaguer no són una moneda de canvi barata i mesquina que puguen usar a rampells. Lligen, i comencen, per exemple, pel poema Llanto por Ignacio Sánchez Mejías, de Federico García Lorca, poeta universal assassinat per l’odi feixista. Precisament Francisco Rabal, amb eixa veu potent i majestuosa tan característica, va recitar aquesta composició des de la plaça Major de Madrid l’any 1993. La repetició constant, cada dos versos, de la famosa tornada a las cinco de la tarde és impactant i commovedora. Una actuació meravellosa per a l’ànima i per al sentit de l’oïda que posa la pell de gallina, un delit sense parangó. Un altre gran escriptor, Milan Kundera, va dir que «la cultura és la memòria del poble, la consciència col·lectiva de la continuïtat històrica, la manera de pensar i viure». Per favor, respecten-ho i honren-la.
