Repasse les darreres columnes d’abans d’agost i retrobe l’amargor amb què les vaig escriure. I ara motius no en falten per a tornar amb el mateix to. Carlos Mazón continua al capdavant del govern valencià amb la cara més dura cada dia que passa, amb el seu cinisme més ofensiu, amb el seu somriure psicopàtic més obert i desafiant. I en girar agost ens espera la tardor, i la mar està calenta, i sabem que vindran les danes i haurem d’encreuar els dits i vigilar els barrancs perquè continuem en mans de miserables sense escrúpols i ha quedat clar que la mort de més de dos-centes persones ix molt barata. Ja tenen a la jutgessa de Catarroja enfilada. Són els campions, altra vegada triomfant sobre cadàvers. I fent negocis. El Manhattan de Cullera, diuen ara. País Valencià, segle XXI.
Hem passat un altre estiu ple de bous al carrer de nord a sud, d’est a oest del nostre País. Per circumstàncies que passen enguany vaig veure per un moment la mirada d’un bou embolat en un dels nostres pobles. I el que vaig veure és un animal terroritzat i assetjat buscant desesperadament per on fugir. M’impressiona que els compatriotes embrutits i anestesiats per la força d’una tradició que ens hauria d’avergonyir no veuen això, sinó un element identitari local i una prova de masculinitat hegemònica. Pensava en exemples literaris que han mitificat aquesta festa, el bou de foc i em sent lluny de les representacions d’aquella generació. El que jo veig és dolor animal i insensibilitat brutal humana: el sotmetiment del feble. Estic més a prop de Gabriel Miró en un relat tan sarcàstic com precís del seu Libro de Sigüenza que dedica al tir de colom. Els bous al carrer, com el tir de colom, són escoles contra la compassió. La naturalització de la crueltat com a preparació dels triomfadors inclements, la incorporació de la violència contra el feble entre les pràctiques habituals dels dominants i els seus afins, la condició de victimari com a motiu d’honor i marca de poder.
Realment els i les valencianistes d’esquerres tenim un problema. Però em negue a pensar i a creure que a les dates en què estem realment hi haja una majoria social a favor del maltractament animal com a festa. Caldrà ser valent aleshores, i plantejar el debat sense eufemismes. I veure què passa. I veure quins aliats ens trobem. Però els bous al carrer en general i el bou embolat en particular no haurien de tindre cabuda en el nostre futur. És –i ho diré amb paraules ben clàssiques– una qüestió de civilització.
A l’agost no s’ha interromput el genocidi a Palestina. Israel ha continuat assassinant la gent que tracta d’aconseguir queviures i ha superat noves fites d’inhumanitat. Ha bombardejat un hospital i minuts després ha tornat a bombardejar el mateix lloc per a assassinar els qui tractaven de salvar vides i d’informar. I ho ha fet retransmés en directe, perquè no puguen haver-hi dubtes. I malgrat tot, els governs continuen amb les seues paraules buides. I els Estats Units lleven els visats als diplomàtics palestins perquè no puguen intervindre en Nacions Unides. I la policia alemanya reprimeix amb força i violència els manifestants. I la Volta Ciclista a Espanya fa publicitat del genocidi i el seu director diu que la violència no és cometre genocidi, és protestar contra el genocidi. I ens queda clar a totes i a tots que no hi ha més llei internacional que la llei del més fort.
Malgrat tot em resistisc a deixar-me dur per l’amargor, perquè l’amargor és derrotisme i el derrotisme provoca la inacció. La melancolia és la instal·lació en la derrota. Són coses diferents i a nivells diferents, però també he vist centenars d’escriptors i homes i dones de lletres del nostre país signar un manifest en defensa de la llengua i de l’AVL, posar el nom i el cos per defendre el que és just i el que és necessari per a la pervivència del nostre poble. He vist una altra concentració contra Mazón un altre dia 29. La persistència. He vist també banderes palestines en les carreteres de la Volta Ciclista que les televisions han hagut de mostrar. He vist també els vaixells que han salpat en direcció a Gaza per tractar de trencar el bloqueig, per posar el cos i tractar de provocar la resposta dels estats, i he vist les multituds donant-los suport al port en el moment del comiat.
Clar, en aquesta repassada a coses que he vist i he llegit podria haver parlat de l’enèsima cabotada almenys d’una part de Compromís, que cada dia que passa sembla més trencat. Podria. Però això haguera significat tornar a caure en la melancolia, en que malament tot, que no hi ha res a fer i que s’ho mengen tot i acabem i que wake me up when September ends. Però els professors i les professores comencem l’any a setembre, i no és bona idea començar-lo derrotats. Encara ens queda la societat civil. I la lluita continua. Perquè sols el poble salva el poble. Però en el sentit original de la frase, que és el mateix d’allò del poble unit, alegre i combatiu. Enfront de les cabotades dels genuflexos, enfront dels que es posen de perfil, enfront dels indiferents i els equidistants, enfront dels estats i la seua geopolítica inhumana, enfront de tot això, encara ens queda el poble. I ser poble ens salva. I ens fa aferrar-nos a l’esperança i pensar que encara és possible, que encara pot ser, que el futur no ha de ser necessàriament l’inhòspit regne dels més forts, dels qui han educat la insensibilitat al dolor alié, dels qui tenen millor interioritzada la pràctica quotidiana de la crueltat.
