Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
“Assaig de Càntic en el temple”, Salvador Espriu
El caminant i el mur, 1954
De viatge cap al nord, molt al nord, escolte de fons la ràdio, com aquella que sent la remor de veus familiars. No estic parant massa atenció fins que se’m manifesta un malestar en el cervell, note com les neurones es reboliquen i -sense que la meua consciència s’haja mogut de la carretera– l’oïda escolta i interpreta el missatge. Estic sentint la secció que Franki Pereira on entrevisten el gerent del club Natació Tàrraco, Francesc Pereira. El moment clau on salta el meu sistema nerviós és aquest:
- La normativa és clara, eh… si soc calb, eh… la normativa és clara, tothom ha de portar el casquet de bany, per tant… en piscines climatitzades (…)
- Però, per què… la pregunta és per què?
- Clar, mmm… perquè la normativa no fa excepcions, la normativa parla que en piscines climatitzades és obligatori l’ús del casquet de bany. Per tant, a partir d’aquí ja no hi ha res més a dir.
- Ha!, ha!, ha!
- És just …
- No, no… (rialles)
- No és just, bueno, com a calb et diria que no és massa just, però jo tinc que respectar la normativa, perquè si no la respecto jo…
- Sí, sí (sarcàstic) més que just, eh… ja entenc que la normativa diu el que diu, però més que just no és gaire lògic, vull dir… que… que si això és perquè no caiguin cabells i no hi ha cabells, doncs (rialla) doncs no cal portar el punyetero gorro…
- (Seriós) Sí, però clar, entraríem en el tema de les excepcions i suposo que el que legisla el que no vol és precisament que hi hagin excepcions. Perquè clar… no té massa lògica que jo sent totalment calb no pugui… m’hagi de posar gorro i que la gent que té molt de pèl al pit pugui nadar… És a dir (…)1
La ment crítica que condueix ha rebut un calbot i s’ha despertat de l’embadaliment absort de la carretera. El fet dissonant ha estat escoltar que la normativa sols persegueix la igualtat i la no excepcionalitat. Em sent reconeguda en la veu de l’entrevistador quan, entre rialles, replanteja la qüestió destacant el surrealisme i la inutilitat de la mesura universal que obliga tothom a fer el mateix, siga quina siga la seua fisonomia. L’entrevistat intenta una vegada i una altra trobar l’entrellat a la mesura, i crec que se’n surt bastant bé, amb una rapidesa mental que li permet tirar mà d’argumentacions plausibles per acomodar un poc la irracionalitat legisladora. Amb tot, es veu sense sortida i acaba amb la reafirmació legalista, la defensa de l’objectiu igualitari de la mesura.
Cal dir-ho i repetir-ho: els individus no som iguals, per fortuna. La mateixa fortuna que ens conforma com a éssers humans independents, únics i irrepetibles en tots els aspectes imaginables. L’evolució i la nostra sociabilitat ens ha dut a crear una meravellosa societat del benestar, el repte de la qual és aconseguir el benestar vital, la felicitat espiritual i la pau mental de les persones que la integrem. Les lleis, les normatives, les decisions i les mesures que es posen en pràctica han d’aconseguir que tots arribem a ser iguals. Cal entendre, però, que legislar, impulsar i promoure la igualtat no té a veure amb la biologia, amb les diferències intrínseques, sinó amb la manera d’adaptar-les a un bé superior, a una igualtat del benestar. Així, la natura biològica d’un calb ha fet que la legislació de l’ús dels casquets de bany en les piscines climatitzades, siga una contradicció filosòfica, o més bé una absurditat.
Els quilòmetres grisos d’una autopista solitària donen temps per pensar. I pense i compare. Ja sé que comparar és una de les formes de pensament més injuriada popularment, però també és la més utilitzada literàriament. La ment compara, almenys la meua, fent voltes al concepte d’igualtat: què significa, per a què serveix, si cal o no i, si és el cas, com s’aconsegueix aquesta igualtat.
El mateix concepte igualitari o igualador es coneix amb el nom d’Integració en el camp de l’educació obligatòria. Les persones que per edat han d’estar dins del sistema educatiu han de ser tractades totes de la mateixa manera, d’igual manera o de manera igualitària. En tots els casos, la paraula es contradiu amb el concepte. Igualar no és fer persones iguals. En primer lloc, perquè la primera premissa és que biològicament som tots diferents, i consegüentment, el mateix tracte per a tots sols pot fer créixer les desigualtats. Ho podem comprovar amb l’ús de l’etiqueta NESE (Alumnes amb Necessitats Especials), que identifica els alumnes “integrats”. No tots fan servir la Llei d’Integració, sinó que la majoria d’alumnes conformen la “massa educativa”. Vist així, els alumnes amb necessitats especials, les persones en edat d’estar escolaritzades obligatòriament, són vistes com un ingredient que s’integra dins la massa que s’està pastant. Un ingredient més, com la farina, la sal, els ous o la llet, que es dilueix, que a base de voltes i voltes s’aconsegueix que prenga la forma de la massa… o no. Si no s’incorpora adequadament el fracàs és global, tots perden, es tria tot el compost.
Així vist, el sistema educatiu actual ha pres la tendència de crear una massa homogènia en què tot component s’ha d’integrar, per fer més gran la massa, que és el que importa conservar i no destriar.
Els individus, un a un, que conformen el conjunt, s’anul·len. No cal que una persona siga feliç, sinó que el sistema educatiu no es descontrole. No importa que l’aprenentatge que rep un alumne li servisca per a la seua vida, ni que el temps que passe en una cadira a una aula siga profitós, sinó que l’aparença d’igualtat no destrie el conjunt.
Us pose un exemple, encara que tots ja teniu al cap algun cas. Un alumne de quinze anys. Aquest alumne ha estat sotmès a la llei d’integració educativa, i això ha fet que el seu centre de referència siga un qualsevol IES, i per edat li correspon cursar tercer d’ESO. Seu com tots els seus companys en una cadira de 8 a 10.45 i de 11.15 a 14.00 hores. Cada cinquanta-cinc minuts veu com un adult, un professor, es posa al davant per parlar, per fer gargots a la pissarra, per seure i esperar que tots facen les activitats manades. Però la seua ment no comprén res més que això. No entén els dibuixos de la pissarra, no sap el significat de les paraules que diu el professor, no sap que fa allà assegut i per què el fan dibuixar tot el dia i no el deixen passejar. El que sí sap és que està sol, ningú li parla, li fan mal les cames i l’esquena de no moure’s, se sent totalment diferent, ja que no entén tot el que els altres entenen i no sap fer el que els altres fan. I no sap que no podrà fer-ho mai. O sí que ho sap.
Això, senyors, no és igualtat. Això, sense demanar perdó, us puc assegurar que és maltractament físic i psicològic.
La igualtat que hauria de promulgar un estat del benestar mitjançant les lleis que fan referència a l’educació de tots hauria de promoure la IGUALTAT de benestar com a persona independent i amb una vida satisfactòria. Aconseguir-ho passa per rebre un tractament educatiu tan individualitzat com siga possible, per tal que qualsevol alumne puga ser igual de feliç que qualssevol dels companys. Des del sistema d’educació li cal un ensenyament que el forme i el prepare per al seu futur, pemetent desenvolupar el seu potencial real, pràctic i assumible per la societat.
Tornant a posar l’orella a l’aparell de ràdio mentre travesse els Països Baixos m’assabente que cada comtat o província comença el curs escolar un dia diferent després d’un període llarg de vacances. D’aquesta manera els alumnes i les famílies escalonen la tornada, el que comporta un trànsit més fluïd i baixa la sinistralitat. No sé si al nostre nord no tenen en compte la igualtat o és que apliquen la lògica. O és que aplicant la lògica al nostre estat l’escalonament de la tornada escolar o dels períodes de vacances comportarien més maldecaps territorials. Deixem el tema per a futures comparacions.
————————-
1Transcrit per l’autora. Entrevista del programa El Matí, de Catalunya Ràdio del dia 11/08/26, franja de 10.00 h a 11.00 h.
