Encara que soc un bon desertor de la terra, continue interessant-me pel camp, però només per anar de paella. Estic molt content d’haver fet cas als jornalers més majors, quan em deien la famosa frase: «Xiquet, al camp, de paella!». M’ho deien fa molts anys, quan jo era un estudiant que anava a collir taronja els caps de setmana per fer algun duro. I deien això malgrat que eren temps en què es guanyaven diners collint, perquè la taronja encara feia un poquet de preu. Mireu si pagava la pena collir que, fins i tot, t’hi podies trobar algun propietari dels «grans» fent la faena d’un jornaler. Els estudiants que hi anàvem podíem tindre «un bon passar» tota la setmana al pis d’estudiants de València, només treballant algun dissabte o diumenge. Ara, que camine bastant entre els camps de tarongers, comprove que n’hi ha molts abandonats. I encara que el terme sembla la selva obscura de Dant, no em preocupe, perquè no m’impedirà el pas una pantera, un lleó, o una lloba, símbols dels vicis de la luxúria, de la supèrbia i de l’enveja, sinó que m’hauré de conformar amb un vulgar senglar que simbolitza que les coses no van bé ni en la muntanya ni en el pla. La cosa que més em sobta és que, en els camins entre tarongers, ja no se sent parlar valencià. La majoria dels qui treballen la terra són gent que ve de fora a guanyar-se la vida. Gent que ve ací a fer la faena que nosaltres no volem fer. Fan com feien els nostres pares quan anaven a treballar a la Camarga i on podien. El meu pare, a més de la Camarga, fins i tot, va anar a treballar a Algèria, a l’arròs, la mateixa temporada que hi va haver un dels terratrèmols més forts. Encara com no li va passar res.
He viscut els problemes del camp intensament i he sentit tota la classe de queixes. Sempre n’hi havia motiu: de les gelades, que si plou, que si no plou, que si pedrega, dels preus… Ma mare venia d’una família que, històricament, havien sigut grans propietaris. Dic històricament, perquè ja li n’arribà ben poc a ma mare, però «on hi ha sempre queda», diuen: un poc de terra i la mentalitat. I mon pare venia d’una família de jornalers que, treballant molt, va poder comprar també un poquet de terra i, molt prompte, es permeté deixar d’anar cada dia a guanyar-se el jornal i encara va poder viure bé. Com que era espavilat, va fer tot el possible perquè els seus fills avorrírem la terra. Volia que pegàrem a fugir d’allí perquè veia com anava la cosa. I, quan els fills vam aprovar les oposicions i li vam dir que fera el que volguera amb la terra que no hi aniríem mai més, començà a vendre-la, a poc a poc, quan encara valia algun duro. I es mostrava orgullós d’haver aconseguit el seu propòsit: fer que els seus fills desertaren del camp. I és que ara, treballant el camp, només queden uns quants grans propietaris que tenen la maquinària i la terra suficient i, a més, jornalers emigrants que fan la faena més bruta. Els que tenen poca terra no poden viure d’ella. Impossible. Per això, la malvenen o l’abandonen. Fins i tot, m’han dit que el llauro indignat —el conegueu? Busqueu-lo al YouTube— està fent un màster d’educació per a dedicar-se a l’ensenyament. Potser, voldrà ser, com molts, un nou desertor de la terra. Ací a Riola es nota molt, abans, hi havia una indicació a l’entrada del poble que deia: «poble de jornalers». Segurament, ara, n’escriuran una altra que dirà: «poble de professors». En tenim tants que n’exportem, sobretot, a Catalunya.
