No paga la pena eixir de casa a prendre cap cervesa amb els amics, perquè el tema, el tenim assegurat: el de la derrota electoral de les autonòmiques i l’elecció d’un torero com a conseller de Cultura. Que nostre senyor ens pille confessats! Si no eixim de casa, tampoc no ens salvem de la maleïda història, ja que els mitjans de comunicació i les xarxes socials, WhatsApp, Facebook, twiter…, no ens parlen d’altra cosa. La veritat és que, encara que ens esperàvem la derrota, no ens l’havíem preparada. I, ara, ens és molt difícil de pair. Ja m’ho havia dit la meua amiga Adela Costa en el míting central de Compromís: «Voro, jo no estic preparada per a perdre». I menejava molta raó: no estàvem preparats. Encara que ens ho vèiem vindre, no ens acabàvem de creure que el personal votaria massivament un partit que ens n’havia fet de tots els colors.
I tinc molts amics disgustats, defraudats, de moltes maneres. No sé si seran capaços de reviscolar de cara a les properes eleccions legislatives de l’altiplà. Sobretot, pels numerets que els «nostres» polítics han muntat en les negociacions per fer les llistes, i, també, per alguns pactes estranys com el de l’ajuntament de Barcelona. Hi ha qui no entén com Ada Colau, que parlava de «noves polítiques», ha actuat de la manera que ha actuat a l’Ajuntament de Barcelona: fa quatre anys amb Valls i Ciutadans i, ara, amb el PP. Sempre contra els independentistes. I n’hi ha qui troba imprescindible la presència d’Irene Montero: «Aquesta xica no és mereix el que li han fet passar…» L’Espanya de sempre. Tinc amics «purs» que no van votar en les eleccions autonòmiques, perquè estaven decebuts amb el govern del Botànic: «Tota la vida fent la travessia del desert, sense menjar-nos un torrat i, ara que els nostres han tingut l’oportunitat de governar, van arrere com els crancs en els temes que més ens importen», diuen enfadats. N’hi ha d’altres que, malgrat tot, sí que votaren, però molt poc motivats: «Encara vaig votar, però sense entusiasme i sense fer campanya. No vaig portar a ningú a votar com l’altra vegada que em vaig preocupar més i vaig anar personalment a demanar el vot a les cases dels amics i familiars que sé que no voten, si no els acompanye. Em faltava il·lusió». I encara n’hi ha uns altres que haurien votat el PSOE o Compromís, però pensaven que el vot útil era Podem i… Ja ho sabeu: no arribaren al cinc per cent. Per cert, abans el cinc per cent era un tema fonamental en totes les campanyes. Era la mare o el pare de tots els mals i, ara, ja ningú no parla de l’injust percentatge. Per què deu ser? Si era injust abans, ara també ho és, no?
I amb el pecat tenim la penitència d’un conseller de Cultura torero que ens ha descol·locat a tots, que ens ha escandalitzat. La primera vegada que vaig sentir la notícia pensava que estaven prenent-me el pèl. No ho creia possible. Però és evident que, en aquest país, la realitat sempre ha superat la ficció. Això ens ho haguera contat, fa un parell de mesos, Ferran Torrent en una novel·la i ho hauríem entés com un acudit més de l’escriptor. ¿Com han de nomenar un torero de conseller de Cultura?, ens haguérem preguntat, fent-nos un fart de riure. «Que exagerat que és Torrent», hauríem dit. Com va passar amb Societat Limitada, en què Torrent va tractar el tema de la corrupció. Torrent ens va fer un retrat panoràmic de la societat valenciana en què hi havia les claus del finançament dels partits polítics, les maniobres del poder, el funcionament de les grans constructores, la destrucció del medi ambient i… Ferran Torrent es va avançar, però es va quedar curt. Ara, però, s’ha quedat curt, fins i tot, lo nostre himne: ¿hi ha alguna cosa millor que un torero per a ofrenar noves glòries a Espanya i, al mateix temps, dirigir la política cultural del país? Com que soc un mal pensat crec que el que ha passat de veritat és que Vox s’ha aliat amb Xavi Castillo. L’actor ja té la faena feta per a uns quants anys. Ni Torrente hauria sigut capaç d’inventar una cosa així amb el Fary.
