Ayuntament dè Valencia. Encara que semble una broma, de mal gust en tot cas, reproduïsc fidedignament el rètol que, per unes hores, va anunciar la caseta municipal en la 59a Fira del Llibre, que té lloc del 25 d’abril al 5 de maig als Jardins del Real (Vivers). Tres paraules, tres errades. Més burros que Tacó. Ni fet a posta. Primer, hi ha el canvi de la prepalatal africada sonora (j) per la vint-i-cinquena lletra de l’alfabet (y), tot coincidint amb la consonant que té el mot en castellà. Després, apareix accentuada obertament la vocal e del nexe invariable de, que ja és difícil perquè no hi ha cap preposició en valencià que s’accentue. Finalment, el nom de la ciutat sense accent no és cap novetat, tot i ser una paraula esdrúixola. Durant el llarg regnat de Rita Barberà només en va existir la denominació oficial en castellà, i fou l’alcalde Joan Ribó qui en recuperà la bilingüe. Sort que ara no l’han escrit amb el signe tancat, Valéncia, com va proposar només arribar a l’alcaldia l’estiu passat la filòloga, l’erudita, l’experta en toponímia i catedràtica de Lingüística Aplicada M. José Catalá.
Anècdota a banda, escriure així de malament el nom d’un organisme públic en un espai cultural que homenatja els llibres em sembla un insult a la llengua, voler denigrar-la i burlar-se’n. És, senzillament, considerar el valencià una peça més del folklore idiomàtic a què ens vol portar el nou Govern autonòmic, que està obsessionat a descatalanitzar l’Administració i que assumeix les secessionistes Normes del Puig de 1979 i els criteris d’associacions contràries a la unitat lingüística com són Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, però no els de l’entitat pròpia amb caràcter normatiu al nostre territori, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Dit d’una altra manera, el cartell sembla escrit en valencià faller o foguerer, amb tot el meu respecte a aquestes dues grans festes tan nostres. Però em resulta poc seriós que un ajuntament com el del Cap i Casal permeta semblant aberració ortogràfica.
Per descomptat, ja sé que les comparacions són odioses, però, ¿què hauria passat si en la segona ciutat més important d’Andalusia, per posar-ne un exemple, en la seua fira dedicada a eixe objecte tan meravellós que ens proporciona una acció tan plaentera, enriquidora i màgica com és la lectura, la inscripció de la caseta consistorial fora Alluntamiento dé Malaga? Trobe que els informatius nacionals haurien arrancat amb la notícia d’aquest atropellament tan cridaner a la gramàtica d’Antonio de Nebrija. En el nostre cas, en canvi, ningú ha dit ni mu. Doncs el disbarat és tan greu en una llengua com en l’altra. Raja sang dels ulls tant en l’idioma del Quixot i Federico García Lorca com en el de Tirant lo Blanc i Ausiàs March.
En publicar-se aquest despropòsit dos dies abans de la inauguració de l’esdeveniment llibrer, ràpidament des del compte oficial de la fira van justificar que tot havia sigut una errada de picatge de l’empresa instal·ladora. A vore, hi insistisc, no és una falta, sinó tres, quasi hi ha més pífies que paraules. També es van afanyar a ensenyar una fotografia amb el cartell de l’estand esmenat (com per a no canviar-lo i deixar-lo així els onze dies de duració), i van voler aclarir, fins i tot, que el consistori s’hi havia inscrit sota el nom escrit correctament. Xe, haguérem començat per ahí!
En la nova Avaluació del Batxillerat per a l’Accés a la Universitat (EBAU) que començarà a aplicar-se a partir del pròxim curs, les faltes d’ortografia baixaran un 10% la nota en els exàmens, un paràmetre que podrà adaptar-se en el cas de l’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu. Soc docent de valencià en l’àmbit universitari des de fa més de dues dècades i he vist, i patit, com en els últims anys els xavals i les xavales que arriben a l’educació superior cometen uns cabassos impressionants d’errades no solament ortogràfiques, morfosintàctiques i lèxiques, sinó de tot tipus, sobretot de redacció. Els textos que presenten són molt fluixos lingüísticament, la puntuació hi desapareix i el resultat és, en general, uns escrits molt pobres des del punt de vista de l’expressió escrita. La meua faena consisteix a revertir eixa situació en la mesura que siga possible, però no és una tasca fàcil ateses les mancances amb què arriben. Com a ensenyant, treballe per dignificar la llengua, cosa que no han fet els caps de suro que han redactat el rètol que ens ocupa.
També hem sabut recentment per la premsa que la futura Llei de llibertat educativa que prepara el Consell, que substituirà la de plurilingüisme del Botànic, permetrà a l’alumnat obtenir títols oficials de valencià segons se superen les diferents etapes educatives. I, a més a més, amb caràcter retroactiu des del 2009. O siga, una persona que fa quinze anys va aprovar l’assignatura de Valencià amb més d’un 7 en batxillerat, ara, per art d’encantament, rebrà a casa el certificat de nivell C1. Aquesta és la gran herència que l’anterior director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, el senyor Trenzano, ha deixat com a obsequi i en safata a l’actual titular d’Educació, l’economista santvicenter José Antonio Rovira, que més que conseller sembla jardiner, per l’ús que fa d’estris com ara la motoserra, el tallagespa i les tisores de podar de cara a l’ensenyament de llengües, a partir de setembre, en les escoles oficials d’idiomes. Entre regals de diplomes de valencià sense solta ni volta i retallades en idiomes, la norma a partir d’ara serà escriure Ayuntament dè Valencia, si no Achuntament de Valéncia o, pitjor encara, de Balénsia. Temps al temps.
Fet i fet, és tot un mèrit cometre tantes errades com paraules i encarregar el cartell a una empresa professional que l’imprimeix així sense que cap responsable s’adone d’una barbaritat tan descomunal. Volent, a mi no m’hauria eixit tan malament. Però, sens dubte, al darrere hi ha una ferma voluntat per part de la dreta d’arraconar el valencià a l’àmbit col·loquial i desprestigiar-lo, de manera hostil i agressiva, com a llengua de cultura. El volen mort, fa més de tres-cents anys que ho intenten, però no ho aconseguiran mai. Alguns esmercem molts esforços dia a dia perquè això no passe, en lluitem per la supervivència, i ho fem des de la militància i el compromís en la defensa de la nostra principal senya d’identitat. Per això, denunciarem sempre aquests abusos i aquesta falta de respecte cap al català al sud del riu de la Sénia, i l’exalçarem i el posarem en el lloc que mereix, el d’una llengua viva que, malgrat nadar contra corrent, atresora molts segles d’una herència cultural i lingüística esplendorosa que les generacions precedents ens han llegat i que, per tant, cal salvaguardar perquè ningú ens la puga arrabassar. Enguany es compleixen cent anys del naixement de Vicent Andrés Estellés, l’insigne poeta de Burjassot que estava profundament enamorat de i compromés amb la seua terra, com ens demostren aquests versos: Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble. Un país, el valencià, amb una llengua ben digna, íntegra i decent.
