De nou, juliol. Un juliol de foc que transite mig sol, mig malalt, mig insomne, mig content i mig trist, també. Un juliol… com tots? És possible que sí encara que probablement no ho sabré fins que es faça a trossets estavellat contra l’agost tropical que ens espera amb les seues goles de foc obertes.
De moment, malde per acabar aquests dies. Vull dir, m’esforce per rebaixar la torre babilònica de lectures pendents que s’aixeca a la tauleta del menjador, per a atendre compromisos.
El cas és que la faena no s’acaba mai. S’acumulen les reunions, cal introduir canvis en els continguts acadèmics dels programes de les assignatures, s’ha de començar a pensar en els encàrrecs per a la tardor i l’hivern.
Dies complicats. He acabat el curs amb un sabor agredolç. Un bon nombre d’estudiants ja fa anys no venen a aprendre. En la seua infinita arrogància pensen que el chatgtp –abans fou Google-, com un oracle de l’antiga Grècia, és més que suficient per a adquirir tot allò que cal saber per a obrir-se camí en un mercat canibalitzat per la lògica del capitalisme més abjecte. Són els mateixos estudiants que, d’ençà el confinament, pensen que les classes són una estúpida pèrdua de temps. Si de cas passen per les facultats és per a complir amb un deure institucional sense el qual sospiten que serà molt difícil justificar que se’ls expedisca una qualsevol titulació. Avaluar ha començat a convertir-se en un estrany joc del gat i el ratolí entre “el client” (no importa que la universitat siga pública o privada, o importa poc) i el professor; en un tràmit que, anant a les males, pot acabar derivant en una mena d’intricat procés judicial on, curiosament, el qui jutja té totes les de perdre. Són unes generacions malcriades, de joves immadurs que es vanten de la seua ignorància. Sobretot de joves absents de la gran tragèdia dels nostres dies en què tard o d’hora, tot i que poc s’ho pensen, tindran un paper com a protagonistes inadvertits. Així les coses, de no veure res, passaran a viure-ho tot. Em pregunte qui de tots ells escriurà llur epitafi col·lectiu?
Juliol estrany. S’ha trencat l’escalfador de casa i fa dies que em dutxe amb aigua freda mentre em pose d’acord amb el servei tècnic i l’administradora de la finca. Els carrers s’han omplert de joves subsaharians que arrosseguen carretons de supermercat plens de gom a gom de ferralla. Es creuen amb una munió de turistes mig nus que venen o que van a la platja. No acaba mai de ploure. El cel sobtadament es pinta tot de gris i vet ací que en un segon el sol l’esgarrinxa i s’esmuny entre els forats que ha deixat i el cel torna a ser tot blau de llum. El fill fa passes en el bon camí: boxa, estudis, noves perspectives… Sembla, doncs, que ell i tots, eixim per fi d’una llarga nit. Potser farem un viatge junts. Potser només baixarem a València com dos exiliats que s’estranyen del país que els va foragitar.
Juliol de fúria. Escolte aquell pinxo de taverna a la televisió relacionant Sánchez amb la prostitució. Se’l veu furiós. La dreta s’agita al Congrés amb el mateix odi dels anys trenta. Des de la bancada, tota una marquesa com Cayetana Àlvarez de Toledo estiregassa el seu llarguíssim coll per a sumar-se a la bronca dels borratxos que aspiren a passar-nos pel sedàs del nacionalisme espanyol i els seus propis interessos. El maltrabaja d’Abascal ha promès expulsar a vuit milions d’immigrants el que inclou als meus dos cunyats i a un grapat de companys de treball. Al meu pobre país, Mazón continua rient-se dels 228 morts de la DANA mentre Camps, el gran idiota de la burgesieta local, li disputa el panerot. Mentrestant, ens van desfent pel sud i pel ponent, el del nord. Només puc sentir un fàstic enorme, cansament.
Aquests dies també em sent més lluny que mai de tot allò que he estimat amb bogeria, irracionalment. No encerte on posar els records. Amb qui projectar un futur ni encara que siga un d’imaginat, del tot impossible. En paral·lel he confitat quasi tots els afectes als que encara em devia en el pot hermètic d’una solitud volguda ma non troppo. Tota aquesta angoixa no es pot superar com no podem superar el temps i tornar enrere i desfer les errades i gaudir més plenament la vida ara sense recances ni manies.
Juliol de trànsits. De la foscor a la llum. De la llum a la mitja penombra. Els saberuts meteoròlegs anuncien pluges però a ma casa només arriba el foc. Un foc somort que crepita en la foscor de la nit.
