El dissabte passat presentava, a la Plaça del llibre, a València, les dues darreres novetats meues A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca i Exhumació en companyia de Joan Baldoví. No recorde quin dels dos parlava, quan s’acostà un senyor i començà a cridar: «Visca el Regne de València!», que pronuncià de manera que semblava un insult i amb cara de pocs amics. Joan, de manera intel·ligent, li contestà amb un altre «visca!», mentre jo em vaig quedar, mut, bocabadat, sense saber reaccionar, perquè tenia el cap en la faena que teníem entre mans, la de presentar els llibres. Encara no se n’havia anat aquell senyor, i n’aparegué un altre acompanyat de la seua senyora i que també començà a cridar contra nosaltres. En aquest sí que em vaig fixar i em donà la impressió que tenia la mirada plena d’odi. M’agradaria equivocar-me, però jo ho vaig viure així. I em vaig preguntar: Com una persona que sembla civilitzada i que passeja tranquil·lament per la plaça de l’Ajuntament de València podia sentir tant d’odi cap a unes persones que estaven presentant uns llibres? I em va vindre al cap una entrevista de fa poc que li fa Esperança Camps a Eliseu Climent a VilaWeb. Parlant de les bombes que tenien per destí matar Fuster, Eliseu diu: «Fuster em digué: ‘Tot el que he fet en aquesta vida és escriure’; per què volen matar-me’». Fuster, però, sí que sabia per què volien matar-lo. Sabia que el motiu de la bomba venia de la intolerància, del fanatisme, del feixisme. En un article d’un dies abans que sembla premonitori, podria fer-nos pensar —si no haguera estat escrit abans— que Fuster explicava les bombes que intentarien assassinar-lo. Com que l’atemptat va ocórrer en una de les tertúlies de Sueca, vaig recollir l’article per documentar aquell episodi al meu llibre. En el número 181, 31 d’agost-6 de setembre de 1981, de Qué i dónde, una cartellera que es publicava a València i que dirigia Pilar López, Fuster va escriure un article que va titular Una bomba més. En l’article explicava que l’exactor i polític nord-americà Ronald Reagan havia decidit fabricar una bomba que, segons deien, destruïa les persones i respectava les coses. Fuster afegia:
«[…] la pròxima bomba només matarà la gent que no pense com Mr. Reagan. A tu i a mi, per exemple. Per falta de ganes no serà. L’altre dia —ho recordeu?— un dels “demòcrates” més votats pel veïnat declarava la necessitat urgent d’“extirpar” una certa quantitat d’indígenes que no coincideixen amb les seues idees: parlava d’“extirpar” com un cirurgià parlaria d’“extirpar” un tumor maligne”. No ha de sorprendre’s, al cap i a la fi: Don Fernando Abril encara no ha tingut temps de reciclar-se i ensenya l’orella del seu franquisme originari. Per al senyor Abril, tu i jo —sobretot jo— som un “tumor maligne”, i, en realitat, clama per un cirujano de hierro el que hi havia abans o un de pitjor […]»
Un quants dies després l’11 de setembre, a la matinada, Fuster va sofrir un atemptat terrorista a casa seua mentre feia tertúlia amb dos escriptors. Un atemptat que sempre s’ha vinculat a l’extrema dreta, però, segons explica Francesc Bayarri, en l’obra Matar Joan Fuster, no es va interrogar ningú. No van detindre a ningú i no s’ha sabut res dels autors d’aquell atemptat. El que tothom pensa és que va ser fruit de l’odi i de la intolerància. Un odi —que sense arribar a tant. Afortunadament, no arribà ni a les mans— que vaig creure veure —m’encantaria equivocar-me— en un senyor que passejava tranquil·lament amb la seua senyora, però que, en veure’ns, li vingué la rampellada… Bé, ja ho sabeu: res de nou. Un episodi més de la història de sempre que ens fa pensar que, com en l’any 1981, moltes persones encara no s’han reciclat i no els agrada que es presenten uns certs llibres en la plaça.
