Quan aquest article isca publicat supose que ja hauran tirat la mascletà d’Almeida i Catalá en el Puente del Rey per a meravella i gaudi de milers de valencians i, també, de madrilenys, forasters de rodalies, ànecs i altres espècimens vius amb dret i sense dret a vot. Per cert, que sembla que els de casa «tots a una veu» s’han acabat els bitllets de RENFE com si els donaren per anar a la capital. Res a dir, cadascú es gasta els diners en allò que vol.
El cas és que la mascletà «lenya» és el darrer happening kischt de na Catalá, una alcaldessa que promet més vesprades de bous que el seu bro Barrera. Molt s’ha parlat del perill mediambiental que implica l’exhibició pirotècnica en aquell indret de la capital tot i que, sincerament, aquest no crec que siga el principal risc que correm com a soferts valencians.
El perill més gran que té aquesta mascletà ambulant, balafiament de recursos públics a banda, és que l’alcaldessa i mareta de «todos los muy y mucho valencianos» tinga la temptació de repetir-la en Singapur, Nova York o Tòquio si de cas li deixen un solar. Per diners, prou que ho sabem, no serà.
Fet i fet, Catalá ha elevat aquesta primera ambaixada de la pólvora «rechional» a la categoria de dogma patriòtic i de demostració de cosmopolitisme. Tots els «rojos» que l’han criticada són, segons l’alcaldessa, uns antivalencians i, a més, uns llauros acabats que farien bé de callar-se. Val a dir, que ni Rita Barberá es va atrevir a tant en el plànol d’allò simbòlic i això malgrat la seua obcecació per llepar el cul a tot el que vingués de Madrid.
El que sí que va fer Barberá, no exempta d’una certa finezza, és deixar col·locats a la seua família i al seu partit a costa de les arques públiques, un fet gravíssim que Català no tan sols passa per alt sinó que també se’l passa per l’engonal com ha demostrat rebatejant el Pont de les Flors amb el nom de la morta en una mena d’operació de beatificació política digna d’estudi. Fum de botja. Cap partit com el PP domina l’art de l’engany i la distracció.
Perquè mentre està la meitat de l’esquerra que si mascletà sí, mascletà no, resulta que l’Agència Valenciana Antifrau ha xifrat en 2,2 milions d’euros el que el cunyat de Barberà, l’ultra José Maria Corbín, es va repartir amb un soci d’una mossegada relacionada amb la contracta de la neteja de València, a càrrec d’Acciona. La mateixa empresa que afalagava la difunta amb luxosos regals.
Si ajuntem tots els desficacis econòmics comesos per Barberá el saldo és impressionant. Pel que sembla, Catalá ha agafat la mateixa senda en un context, però, molt més perillós per als interessos dels ciutadans, fins i tot per aquells que li donen suport a les urnes.
Un context, on el problema de l’habitatge i la turistificació acabaran per ofegar les classes populars de la ciutat a major glòria de grans tenidors de pisos i de grups inversors. Com d’habitud els desgraciats pagaran la festa d’aquest personal.
Amb tot aquest panorama, la faceta coenta del nou règim és pura anècdota. No cal inquietar-se més del compte. De fet, els valencians n’estem acostumats i sobreviurem la pluja de caspa com els napolitans les enrabiades del Vesubi. El que no està gens clar és si podrem suportar un altre assalt a la caixa de la magnitud del que va perpetrar el PP de Zaplana que no va deixar estaca en paret.
Com a valencians amb aquests governants fanàtics i xarons, llepaculs, podem ben dir que tenim un peu a la tomba. Per si encara no fora poc, no tenim depredador polític amb què combatre’ls.
Els valencianistes al Cap i casal intenten treure’n profit del prestigi de Joan Ribó en tik toks i d’altres invents paranormals entenc que per captar un vot jove que d’ací a poc serà més vell que l’arna. Els socialistes presenten una candidata amb molt bones intencions però sense ni suc ni bruc. Més a l’esquerra, l’abisme.
En l’àmbit de país no pinta millor. El PSPV-PSOE ha començat la seua travessia pel desert. No serà fàcil obrir-se camí. Compromís intenta explicar el fiasco de Sumar sense massa fortuna. Ho passarem com podrem. Amb sort els dinosaures acabaran devorant-se entre ells o potser caurà un meteorit i ja no caldrà preocupar-se de res.
