1.- Les Falles com a monocultura
En els seus orígens la festa de les Falles estava impulsada organitzada per improvisades comissions formades esporàdicament per veïns de places i carrers, amb una presència hegemònica de les classes populars, tot i que amb una progressiva vocació interclassista. Era, a més, una festa lligada a tota una cultura d’arrel carnavalesca que podia funcionar com a expressió satírica contra el poder establert. Tanmateix, la història moderna de les Falles és el relat d’un llarg procés pel qual una pràctica cultural popular amb un fort caràcter contestatari, crític i potencialment subversiu és progressivament institucionalitzada i reconvertida pel la burgesia local en una expressió festiva domesticada, no conflictiva i dins l’esfera del poder constituït. De forma que en termes generals s’ha anat passat d’una festa contra el poder a una festa del poder.
El procediment va consistir, especialment a partir del franquisme, en primer lloc, en totalitzar la festa mitjançant una redefinició ideològica plasmada en una sèrie successiva de reglamentacions, premis i sancions i concepcions prescriptives de la festa. En segon lloc, reconfigurant les dimensions identitàries d’aquella (identitat valenciana i fallera). A través d’estos dos procediments (reconfiguració política-ideològica i instrumentalització identitària) restava fabricada l’ortodòxia festiva, el cànon faller, la «tradició» sacrosanta i immutable, la forma hegemònica de concebre la festa fallera que expulsava, invisibilitzava o estigmatitzava qualsevol visió alternativa a la dominant que intentara inspirar-se, com a rerafons mític de referència, en el primigeni esperit transgressor i contestatari de les Falles, i que per eixa raó es convertia en heterodòxia festiva. Això sí, tenint en compte que la cultura popular fallera i la cosmovisió expressada en cadafals, llibrets i altres pràctiques festives no ha estat mai exempta d’elements ideològics i morals ambigus, ambivalents, conservadors o refractaris a la modernitat. Amb tot, la festa fallera sempre s’ha caracteritzat per un gran dinamisme, en la mesura que ha sigut un espai simbòlic on s’han expressat les tensions i dialèctiques entre actors, sensibilitats, narratives i pràctiques, de tal forma que al remat la festa fallera en cada època ha estat fruït de les correlacions de forces i tensions entre pols dins l’espai social festiu.
Tanmateix, el fet ben evident és que al remat l’ortodòxia fallera funciona com una mena de monocultura en tant que forma dominant de denominar i valorar la realitat de la festa fallera, basada en criteris arbitraris que es converteixen en sentit comú, definint i sacralitzant les úniques Falles possibles. Així, qualsevol realitat festiva, incloent l’artística, que no acabe d’encaixar del tot en este sentit comú tendeix a ser declarada irrellevant, «utòpica» o, en tot cas, perillosa. La monocultura de l’ortodòxia fallera opera a través de la separació, l’exclusió, la intolerància o la indiferència cap a allò considerat com a diferent, alternatiu o experimental.
La fixació de la monocultura fallera, que té la seua expressió en una monocultura artística, salvaguardada per un sistema hegemònic de premis, jurats i concepcions estètiques, respon al que George Balandier anomena el poder en escenes, l’escenificació del poder a través de representacions festives, que ja era paradigmàtic durant els segles XVI, XVII i XVIII, especialment en la festa oficial barroca. Esta escenificació partix de la constatació per part del poder del mateix poder de la representació (en este cas de la festa), el que necessàriament du a la representació del poder (apropiació institucional de la festa). En este context, la Junta Central Fallera (JCF), creada en 1939 i que hauria d’haver sigut substituïda per un organisme nou amb el retorn a la democràcia, ha jugat històricament el paper de l’Església dogmàtica i autoritària, auxiliada per altres instàncies institucionals del món faller convencional i amplificada per mitjan afins. En la monocultura fallera sols hi hauria i hi ha encara una forma correcta i normativa de ser faller i de fer falla, de tal forma que aquelles iniciatives falleres que la qüestionen poden ser designades com a heretgies. Al remat, tal rigidesa ideològica i creativa, orientada a la preservació del poder i hegemonia d’un establishment dins l’estructura de la festa, amb poca consideració per les alternatives, ha col·locat esta, tot i el seu històric dinamisme, en una complicada situació per fer front de manera àgil i flexible als grans i nombrosos canvis que s’esdevenen en en les nostres societats amb l’entrada en el segle XXI, especialment arran de la convergència, via intensificació de la globalització, de crisi econòmica, crisi energètica i crisi ecològica, amb les implicacions socioculturals que dita situació té.
2.- Unes Falles ecològiques
A començaments de 2020 aparegué al món la pandèmia del covid-19, i per a sorpresa de tothom, el 10 de març de 2020 se suspengueren les Falles per primera vegada des de 1937, iniciant-se un lapse de divuit mesos sense festa en un nou context de crisi sanitària, social, econòmica i psicològica. De sobte, allò «impossible» s’havia fet realitat, i la «normalitat» desapareixia de la nit al dia davant l’estupefacció i incredulitat generals. Les Falles s’aturaven, les comissions s’aturaven, els tallers artesans s’aturaven, el planeta sencer s’aturava.
Perquè, vullguem o no vullguem, estem entrant en un món cada vegada més fràgil, volàtil i subjecte a cadenes de crisis entrellaçades. Un escenari caòtic i disruptiu que molts científics, com Carlos Taibo, qualifiquen de col·lapse ecosocial, d’abast mundial i caràcter quasi irreversible. Això significa que la civilització industrial capitalista que coneixem està fent fallida com a sistema estable, amb un alt risc d’arrossegar economies, ecosistemes i cultures. La complexitat es reduïx, l’entropia creix. Eixe col·lapse, iniciat amb la crisi energètica dels anys 70, s’hauria accelerat amb la crisi de 2008, però sobretot en els darrers anys, amb els brutals efectes del canvi climàtic, induït per un embogit sistema capficat en un creixement continu i consumista, a força d’esgotar recursos energètics, destruir la biosfera, generar patologies i aguditzar la precarització, la pobresa i la desigualtat. La pandèmia de la covid-19, que tant ha trastocat el nostre món en només any i mig, sols seria un episodi més d’este col·lapse sistèmic.
La comunitat científica no té clar si el ritme del col·lapse, bàsicament causat pel canvi climàtic antropogènic, pot incrementar-se o variar segons llocs, factors i contextos socials. En tot cas el col·lapse és un procés natural i biofísic, que es dóna perquè abans l’actual sistema industrial i expansionista ha desafiat els límits del planeta. El ben cert, com indiquen multitud de testimonis, treballs i estudis rigorosos, és que estem ingressant en un horitzó potencialment crític definit per la crisi del creixement, l’escassesa progressiva, la intensificació d’emergències climàtiques, el descens energètic, el trencament de les cadenes d’abastiment, la inseguretat alimentària, l’augment de la desigualtat social, la conflictivitat i polarització a tots els nivells, les pandèmies recurrents fruit de la depredació agroindustrial de la natura, l’extinció d’espècies i la degradació mediambiental quasi irreversible, producte del ja referit canvi climàtic.
En el cas de les Falles, alguns indicis rellevants són de les mateixes Falles de 2021 i 2022. El primer indici, amb unes Falles celebrades amb el covid-19 circulant, forts retalls del programa de festejos, toc de queda i considerables restriccions d’interacció social, on va haver una plantà quasi impossible pels efectes d’una DANA associada als nous episodis meteorològics extrems lligats al canvi climàtic. El segon, unes Falles en març de 2022 amb fortes pluges, com també ha ocorregut durant els mesos de març dels darrers anys degut al progressiu calfament de l’Àrtic pel canvi climàtic. El tercer, unes Falles celebrades en un context en el que s’han disparat els preus de la llum, el suro blanc, el contraxapat o altres matèries primeres derivades dels combustibles fòssils, essencials per a la construcció de falles i la viabilitat dels tallers on es fan. En suma, una sèrie d’indicis que tenen en comú formar part de la múltiple i inquietant casuística generada pel col·lapse ecosocial referit.
En març de 2022 per fi se celebraren unes Falles menys o menys homologables als temps prepandèmics, degut a les fortes subvencions oficials rebudes, però no és cap secret que en el futur pròxim serà molt difícil mantenir eixe nivell, amb tants problemes ecològics, socials, econòmics ja coneguts i nous conflictes bèl·lics al voltant. Dit més cruament, el problema central és que múltiples problemàtiques que comprometen la viabilitat de les Falles i les grans festes urbanes. Al remat, esta pandèmia sembla ser el pròleg d’altres de noves i potser més perilloses, ja que les causes que l’han produïda seguixen operant, com la combinació de canvi climàtic i deteriorament industrial de la biosfera, de manera que les Falles i les grans festes urbanes haurien d’estar preparades per a situacions com les de 2020. Amb el problema tan gros que tenim al damunt serà molt precís que els que organitzen les grans festes tinguen dissenyats detallats i consensuats plans de contingència, sobretot per a fer front a episodis meteorològics imprevistos, enfonsaments econòmics, interrupcions en el subministrament d’energia, de matèries primeres, aliments i béns essencials, o per violència social al carrer.
Per eixa raó la crisi actual de la covid-19, així com la intensificació de la crisi energètica i ecològica, hauria de servir d’oportunitat per a obrir un debat en profunditat sobre la reinvenció integral de la festa. Però res seriós s’ha fet fins ara, llevat d’algunes reflexions ben intencionades però disperses. El món faller sembla tornar als temes i inquietuds convencionals, dominat per uns grups de poder altament immobilistes, que fa que s’obvien les qüestions crítiques que a partir d’ara seran existencials per a la festa, especialment les de caràcter ecològic. Dit d’altra forma, la monocultura fallera hegemònica impedeix o almenys dificulta que es reconega la gravetat de la situació i la necessitat d’unes falles molt més ecològiques, més enllà de gesticulacions rituals, mesures epidèrmiques i campanyes publicitàries. Hom té la impressió que el món faller reprodueix el discurs banalitzat de la sensibilitat mediambiental, però sense actuar coherentment i general pràctiques de fons vinculades a canvis estructurals en el model de festa, i més bé sembla que eixe món faller preferix sumar-se al corrent dominant d’una fugida endavant basada en el tecno-optimisme o en mesures cosmètiques a curt termini. El que deixa a la festa de les Falles prou exposada a les dures lliçons que hauran d’arribar necessàriament per la via dura, la via del trauma, especialment perquè l’esmentada rigidesa de les estructures de poder de la festa i la monocultura que la regix, dificulten en gran mesura les necessàries mesures de transició ecosocial.
Per a poder gestionar les Falles en un context de col·lapse en clau ecològica constructiva, cal atendre a quatre qüestions essencials, com les que assenyala Carlos Taibo: el que cal rebutjar, el que cal preservar, el que cal recuperar, i el que cal introduir. En l’apartat del rebuig el concepte clau és decreixement. Les Falles es voran obligades a decréixer, a reimaginar una festa més modesta i reduïda, que no estiga massa lluny de la dels anys trenta del segle passat. Una festa més casolana, més arrelada, menys mercantilitzada, també menys patriarcal i ecològica. Una festa que no siga un objecte de consum neoliberal més com en les darreres dos dècades, on s’han fomentat la competitivitat, la turistificació tòxica, els processos de mercantilització o la privatització de l’espai públic, amb la proliferació d’envelats, xurreries, paradetes i estructures que en principi no tenen molt a veure amb l’arrel de la festa, entrebanquen les relacions fructíferes amb el veïnat i potencien unes festes més brutes, contaminants i insostenibles.
Pel que fa a la preservació s’ha d’intentar mantenir tota la valorització i protecció patrimonial de la festa, especialment la condició, sempre revisable per la UNESCO, de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Caldria mantenir els elements més entranyables i emocionals d’una festa total, però sobretot la continuïtat i fortalesa de les comissions, obrint fins i tot la mà a col·laboracions amb entitats cíviques o veïnals, per tal de celebrar la festa de la manera més sostenible possible. I preservar els seus oficis, les arts i artesanies amb ajudes públiques, accions d’estímul i plans estratègics participatius amb una especial protecció i salvaguarda de l’essencial i imprescindible.
Quant a la recuperació es referix a reprendre i actualitzar l’antiga relació simbiòtica de les falles amb els veïns; els antics materials de construcció de falla com cera, teles i cartó; la implicació dels xiquets en una concepció més sanament mediambiental de les Falles; una festa més diürna i més amable, menys alcoholitzada, menys turistificada, menys tumultuosa i amb menys petjada ecològica. I pel que fa a la introducció de novetats, implica transformar en clau sostenible els materials amb què són fets els monuments, buscant altres més accessibles, barats i menys contaminants, construint falles de volums més reduïts, però que retribuïsquen als artistes la creativitat i l’originalitat, més que la grandària o la repetició estèril d’esquemes coneguts. I també s’hauria de reflexionar sobre quins són els actes i rituals de la festa imprescindibles, i quins són clarament secundaris. Seria peremptori poder incorporar nous actes, experiències i iniciatives que vinculen càlidament la festa al seu entorn social urbà, amb els seus nous veïns, imaginaris i expectatives. I sempre sota un fort biaix ecològic, igualitari i comunitari, capaç de conciliar l’alerta social pròpia dels temps que corren amb la resiliència, la responsabilitat col·lectiva i l’esperança activa en un món millor. Al remat, apostar per unes Falles més ecològiques, és el mateix que apostar per unes Falles més democràtiques, diverses i obertes, lligades a unes formes organitzatives més flexibles i plurals, unes Falles concebudes, en definitiva, com un espai creatiu, participatiu i popular.
