Darrerament pense molt en aquells dies de confinament forçós en un àtic interior en el barri del Carmel. Sé que no és nostàlgia perquè aquesta remet a la felicitat perduda i no puc dir que en aquell habitatge un punt esgavellat, ubicat en un barri per a mi desconegut i allunyat de tot, sense poder eixir a penes al carrer, fos feliç. Fet i fet, l’àtic només va ser la platja ignota on vaig arribar després d’un naufragi angoixant. I encara bo, ben mirat, poder tenir un lloc on arribar.
Vaig entrar a aquell pis en primavera, mort de por i sense res, tenallat per les incerteses. Des de la finestra del menjador podia veure els vessants de Collserola guaitar per damunt d’una línia d’edificis d’alçades irregulars, habitats per gent treballadora, com jo. Res a veure amb la ciutat ni amb el veïnat amb qui havia tractat des de feia anys.
Temps de pandèmia. Temps de solitud imposada, de solitud difícil de comprendre, de pair. La vida, pensava, de colp i volta, o no tant, atrapada en un laberint d’on gairebé semblava impossible eixir. Del cert que no les tenia totes. De qualsevol manera, i per evitar caure en el derrotisme més exasperant i balder, mirava d’explicar-me contes en què jo, òbviament, sempre reeixia triomfant contra tot pronòstic, igual que un heroi. Aquesta teràpia casolana, a falta de perspectives, em funcionava.
El record d’aquells dies em porta inevitablement, també, al del primer estiu de la plaga. Vaig tornar al poble per unes poques setmanes, a casa de la mare, on guardava -i guarde, encara- la majoria dels meus llibres, un grapat de capses plenes de records inútils, alguns quadres i cartells que no tenen ni potser tindran mai unes parets on lluir-se. En aquell retorn, la meua intenció era la de recuperar el món que vaig perdre ja fa molts anys. Reparar els records, tot plegat una mica com fan en aquella botiga de restauració de figures de Pessebre que els turistes visiten al pati del Palazzo Marigliano, al 39 de la Via de San Biagio dei Librai de Napòls.
El cas és que mentre visitava els escenaris on va transcórrer la meua infantesa: el carrer Molí de la Vila, Capella, Berca, el parc Salvador Castell…; mentre m’endinsava obsessivament cada matinada en el cor del bosc de ribera on conflueixen el Xúquer i el Magre; mentre em recreava ridículament en el miratge del passat, al poble, el cementeri no parava de créixer. Mentre jo em dolia de la vida, molts l’estaven abandonant en silenci, anònimament, sense cerimònies.
No va ser un estiu fàcil tot i que van haver-hi també els seus miracles, els seus moments de llum. I a poc a poc, amb l’arribada de la tardor les coses es van asserenar. La solitud es va tornar llavors en un refugi segur o potser caldria dir en una imponent nau capaç de fer front a la tempesta més brutal. Una solitud, cal dir, llargament meditada, per força estimada. És des d’aquesta talaia des d’on em mire ara aquell moment. Des d’un present en què les circumstàncies tampoc no acompanyen. Tant se val. M’explique contes. Em crec també els que m’expliquen a mi, quin remei! Són les cabòries de la solitud.
La gent normalment té por d’estar sola. És comprensible. Sobretot a mesura que vas fent anys. Por de caure malalt. Por de quedar-te sense res. Por de perdre els teus. Por d’oblidar-se d’estimar encegat per l’aïllament.
I, alhora, vet ací que tothom voldria una solitud de conveniència, acompanyada, viscuda lliurement en un context de seguretats que ben mirat són totes impossibles. Per si encara no fora poc, a ningú no li agrada que la gent pense que un està sol. La solitud, doncs, com a estigma en un món on el brogit i les gratificacions imbècils de les xarxes, les presses, converteixen el solitari en un anormal. No cal fer massa cas de tot això. Només cal concentrar-se en el moment i elaborar el relat adient per a no patir estúpidament.
Avui mateix, he imaginat des del llit estant que de la galeria diminuta del meu apartament naixia un pont superb, tot fet de músculs i nervis de ferro com els que s’aixequen a Budapest per creuar el cabalós Danubi i que per aquest pont m’endinsava en el cor dels núvols on havia de trobar l’alegria. Tot seguit he pensat Praga i al bell mig del mercat del carrer Havelska he vist una xicota jove, prima, riallera, menuda, amb una veu preciosa, una dona ben bé que podria estimar tota una vida.
I, encara, he pensat l’estiu que vindrà: els mercats de la vella Europa, les velles catedrals, les possibilitats d’un futur, les lectures pendents, les coneixences pendents, els relats que encara s’han d’escriure, que cal escriure, l’allargada ombra de la solitud.
